Escrits amb els dits

Em compto entre els que voldrien que el president Mas fes una declaració solemne i proclamés la independència ara mateix. Però sé que de moment no té previst fer-ho. A més, ho entenc perfectament. Bé, no vull dir que entengui que no ho faci. El que comprenc és per què no ho fa. Senzillament perquè els riscos que corre són, encara, limitats. Artur Mas, a més d’un govern, encapçala el partit amb la representació parlamentària més àmplia. Amb distància. I sense competència a curt termini. El PSC està perdut en la seva indefinició i no mostra perspectives de restabliment majoritari. Esquerra va caure tan baix, perdó, tan avall, en les últimes eleccions, que ni una reviscolada espectacular situaria aquest partit més amunt del seu màxim recent, un màxim força mínim, val a dir. Això ho sap el mateix Junqueras, que per això es limita a fer el paper de lleial veu de la consciència del sobiranisme convergent. Queda el PP. Per més extremada que vesteixi la senyora Sánchez, els populars cada cop estan més mal vistos. Per retalladors, ja tenim els nostres, conclou molta gent. Amb aquest quadre, el president sap que encara pot tibar la corda de la paciència dels catalans uns mesos més. Convocarà eleccions anticipades, segur; però tardarà tant com pugui, perquè és conscient que el pitjor que pot passar en uns moments tan delicats és que de les urnes en surti un lideratge més fràgil que l’actual. La clau, doncs, serà la capacitat de la ciutadania per mantenir el crescendo que evidenciï que l’únic lideratge possible a Catalunya és el que porti a la independència. Si no ens hi porten des de dalt, caldrà empènyer des de baix, per tant. (Publicat a El Punt Avui el 2 de setembre de 2012)