Escrits amb els dits

El primer dia d’aquest mes ha fet un any que va sortir al carrer Jo confesso (Proa), la gran novel·la de Jaume Cabré que està sent un èxit aquí i enllà. Les xifres són realment magnífiques, amb més de 170.000 exemplars venuts fins ara en català, alemany i castellà, i la cosa no s’saturarà aquí perquè ja hi ha unes quantes traduccions més a punt de solfa. És una gran notícia que el senyor Cabré triomfi amb Jo confesso. De vegades passa que una creació literària no només és excel·lent sinó que la gent la compra.
A Catalunya costa molt vendre llibres. Bé, actualment al nostre país costa molt vendre qualsevol cosa. Però no confonguem els problemes econòmics amb els hàbits i els costums. Quan anàvem grassos la gent adquiria molts cotxes i molts televisors de pantalla plana i molts telèfons mòbils de penúltima generació perquè els de l’última generació quan els tens a les mans ja se t’han fet vells. De llibres, potser se’n venien unes miques més que no pas ara, però comparativament la demanda no ha sigut mai res de l’altre món. El llibre és un objecte amb poca consideració. No la novel·la, o l’assaig o quina temàtica hi vulgueu posar. Vull dir el llibre com a eina en general. Només us heu de fixar en l’inici de curs. Poseu-hi totes les excepcions que coneixeu, però per regla general el primer lament que emeten pares i mares a l’hora de la tornada a l’escola es refereix al preu dels llibres. Tant li fa si s’han deixat el sou d’un mes a Port Aventura o han anat de vacances a cos de rei; no importa que el xandall no sigui pas barat ni que les vambes siguin les de moda, que ja sabeu que la moda té un preu, i que a més la mainada en tingui tres o quatre parells. «Només dels llibres ja m’han clavat un dineral», se sent. I els plançons, que són com esponges, tot allò que senten dir a casa s’ho agafen al peu de la lletra. Com han de créixer estimant coses que són motiu constant de rondineig.
Vendre llibres en aquest país és més complicat que escriure’ls. I això que redactar una bona obra, i els que ho hem provat bé que ho sabem, és una tasca tan complexa i esforçada que la majoria mortals són incapaços de fer-ho, uns quants som perfectament competents per fer-ho malament i només una minoria acrediten prou ofici i geni creatiu per fer-ho bé. Fins i tot en aquest últim cas, és quan l’obra arriba a les llibreries que comença el calvari. Heu de tenir en compte que els escriptors, per vendre llibres, no poden comptar gairebé ni amb els amics. Si mai publiqueu res ho descobrireu. Les amistats, per regla general, sempre esperen que els regalis el llibre, com a mostra d’amistat. Un escriptor em deia que hi ha dues categories d’amics. Uns diuen «ja he vist que has publicat un altre llibre» i els altres «ja he comprat l’últim llibre que has publicat». Hi ha escriptors que només tenen amics al primer grup. Hi ha escriptors que no tenen ni aquests, no fos cas que com a mostra d’amistat els regalés el llibre i es veiessin obligats a llegir-lo. Que la novel·la de 1.008 pàgines del senyor Cabré hagi entrat a les llars de més de 60.000 catalans és, doncs, una proesa indiscutible. Felicitats, enhorabona, sí senyor. (Publicat a Presència el 16 de setembre de 2012)