Escrits amb els dits

Per raons purament biològiques no vaig poder ser a la plaça de Sant Jaume el dia 6 d’octubre de 1934, quan el president Companys va sortir al balcó de la Generalitat per proclamar l’Estat català. Ahir, en canvi, sí que vaig anar a treure-hi el cap, per raons biològiques i ideològiques, i em va semblar viure un d’aquells moments per a la posteritat. Cronològicament no era 6 d’octubre, però políticament la situació tenia força a veure amb el que va passar en el mateix escenari ara farà 78 anys, fruit d’un clima irreconciliable entre Barcelona i Madrid i d’una crisi galopant.
Hores d’ara fa de mal dir com acabarà tot plegat aquesta vegada. Ara bé, en els primers capítols d’aquest llibre que anem escrivint col·lectivament la impressió és que estem aprenent a dominar altres gèneres a més del drama. A la plaça de Sant Jaume ahir es va produir finalment un Sis d’Octubre com cal. Sense estridències, sense trets, sense precipitació estratègica. Ep, no fem tampoc crítica excessiva als avis: tampoc vivim el context europeu de maximalismes ideològics que l’any 34 feia el món molt més tibant.
Ahir a la Plaça de Sant Jaume s’hi va aplegar un cop més la ciutadania de rostre amable. Amb determinació, però sense crispació. Tothom va ser al seu lloc i això inclou el president Mas, que va tenir la prudència històrica de no trepitjar el balcó sagrat. No tocava. Ahir va ser un dia per a la posteritat, però emotiu i prou. Sense l’èpica dels moments estel·lars, sense l’estridència de les grans cites, sense la pompa de les jornades per als annals. Ni tan sols es va proclamar l’Estat català, per cert, tot i que surava en l’aire la convicció que hi estem anant. (Publicat a El Punt Avui el 21 de setembre de 2012)