Escrits amb els dits

Qui ens havia de dir, als catalans, només fa un parell de mesos (un parell de mesos?, un parell o tres de setmanes!), que aquella enveja sana, aquella fascinació, aquella admiració que tenien molts independentistes catalans pel País Basc hauria canviat fins al punt que ara són aquells senyors i senyores del nord de la península Ibèrica que, amb gran curiositat, força prevenció i un cert estupor, voldrien tenir les coses tan clares com sembla, perquè de moment, com només ho sembla, les tenim a Catalunya.
Molts catalans de la ceba han viscut durant anys enlluernats pels bascos, amb excursions emocionants al país de tots els colors del verd, com si fos la terra promesa. Els més agosarats fins i tot van intentar fer, en els anys de plom, cursos accelerats de radicalisme per importar la lluita de carrer i la verbositat arrauxada i els jerseis de punt gruixut a casa nostra. Més enllà dels jerseis de punt gruixut, puc dir que aquesta dèria basquista no només no m’ha entusiasmat mai sinó que sempre que he pogut he denunciat la desgràcia dels catalans d’haver de viure, sense haver-ho demanat, amb la pistola d’ETA al clatell i la de l’Estat a la cara. Contràriament, però, durant molt de temps i fins no fa gaire, per ser respectat en el món independentista català havies de tenir coneixences abertzales. Convidar algun batasuno a fotre quatre bruels en un míting era el súmmum del radicalisme recreatiu. Anar pels llocs pontificant sobre el conflicte basc no només estava ben vist sinó que donava prestigi i a cada cotxe bomba o anunci de treva temporal et feies la barba d’or analitzant a consciència el sentit d’allò que si una cosa no tenia era sentit. No ho he comptat, però probablement Catalunya és el lloc del món amb més especialistes sobre el País Basc, al davant d’ells i tot.
Mentrestant, al mirall basc, han anat fent a la seva, obsequiant-nos amb algun copet a l’esquena i una gastronomia excel·lent quan els hem visitat, però absolutament indiferents, quan ha calgut, a les nostres reivindicacions. No tinc cap retret contra els bascos. Han anat sempre a la seva i ben fet que han fet. El pa a l’ull l’hem tingut aquí, pensant-nos que teníem res més en comú amb el poble basc que unes relatives ganes de marxar d’Espanya. Amb perspectiva històrica, avui es veuen dues coses:
1. A Catalunya hem estat l’ase dels cops de la impotència espanyola contra el llenguatge de les bombes. Com que nosaltres hem estat militarment inofensius, cleca. Com que no ens hi tornàvem, cleca. Com que les entomàvem amb voluntat negociadora i pedagògica, cleca.
2. L’aposta catalana per la via política, democràtica i pacífica, està començant a donar resultats. Segurament vam tornar-nos pacifistes a hòsties, quan passada una guerra civil cruel i una repressió brutal vam entendre que contra l’aparell repressor espanyol sempre tenim les de perdre. La nostra raó de ser i la nostra raó d’estat s’han reforçat perquè hem tingut clar que la millor manera per intentar desarmar els espanyols és utilitzar la força de la majoria i la munició de les paraules. No guanyarem, potser, però ja hem convençut. (Publicat a la resvista Presència el 30 de setembre de 2012)