Escrits amb els dits

Hem arribat a un punt en què els insults i les desqualificacions que arriben d’Espanya ja no aconsegueixen empitjorar la meva opinió sobre aquell país. No és pas que em resultin indiferents les barbaritats que s’eructen des de Madrid, o des de Barcelona pels emissaris i corifeus de la capital de l’imperi. No em provoquen cap alteració en el nivell d’indignació, que actualment és mínim. En aquest procés el primer que molts estem deixant enrere són aquelles pujades de pressió, aquella sang que se’ns encenia, aquelles taquicàrdies, aquelles ganes de dir el nom del porc al primer ministre que gosés deixar-nos verds. Prova superada. Ni fred, ni calor. Ja som molts els que estem en el capítol següent, el que marca diàfanament la diferència entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol.
Sobre les formes, ho tenim força clar. Sobre el fons, la diferència és força substancial. A Catalunya el nacionalisme (digueu-ne sobiranisme, digueu-ne independentisme, digueu-ne estatpropisme) no és, com podia haver estat fa uns anys, una cortina de fum per ocultar els problemes reals de la gent, sinó justament al contrari: és una proposta per intentar resoldre aquests problemes. En canvi, la virulència verbal del nacionalisme espanyol no és res més que un castell de pirotècnia verbal destinat a desviar l’atenció sobre el gravíssim caos econòmic i financer que té l’Estat. És curiós, però els catalans, de fet, fins i tot volent separar-nos estem fent un últim servei impagable al poder espanyol: donar-los carnassa per despistar l’opinió pública sobre els problemes reals. Que mosseguin, que mosseguin, que ja s’ho trobaran. (Publicat a El Punt Avui el 6 d’octubre de 2012)