Escrits amb els dits

Aquesta setmana farà un mes de la manifestació que ha desencadenat l’acceleració de la Història de Catalunya. De moment, en aquesta cursa, digueu-me agosarat, digueu-me exagerat, digueu-me ingenu, hem agafat un cert avantatge, gens decisiu i reversible totalment, però per ara anem al davant. L’avantatge de sortida ens el dóna la imatge mediàtica que estem oferint al món, tant ells com nosaltres. En aquesta partida, o bé ens estan donant peixet, o realment ens hem situat no pas com els dolents, ni tan sols com les víctimes, sinó, encara millor, com la part assenyada d’una disputa en què fora d’aquí tothom es guarda de prendre partit. Som els que argumentem amb dades, que no alcem la veu, que ens manifestem multitudinàriament sense aldarulls, que ens expliquem de manera enraonada i fent l’esforç d’anar a favor de coses i de persones i no en contra de res ni de ningú. Mentrestant, Espanya és contemplada arreu com el poder intransigent que amenaça amb tancs i exèrcit, que blinda la llei contra la democràcia i que cobreix d’improperis, insults i desqualificacions tots aquells que no defensen la unitat. La unitat no: la uniformitat.
La presència catalana en l’actualitat informativa internacional mai no havia estat tan important. No és casual ni mèrit nostre, no ens enganyem. No fa gaires dies un expert em feia notar que hem tingut la sort que la Diada massiva va passar quan Espanya ja era sota els focus, pels motius econòmics que sabem. Ara els focus il·luminen la realitat espanyola i la catalana, i mentre uns comencem a sortir a les fotos, els altres continuen quedant retratats. (Article publicat a El Punt Avui el 8 d’octubre de 2012)