Escrits amb els dits

Hi ha pocs partits al món que puguin presumir d’haver convertit un acte de ceguesa partidista en un servei a la pàtria. ERC n’és un exemple clar, amb l’entronització del Molt Honorable José Montilla ara fa uns anys, la clau de la història recent d’aquest país. El segon tripartit va posar a prova les costures de la Catalunya autònoma i les costures van petar demostrant que l’hora dels partits pont amb Espanya ha passat. Com a independentista, vaig ser un fervent defensor del segon tripartit pel motiu exposat, el del mal necessari, però, sobretot, perquè tenia l’avantatge de no ser dirigent ni militant d’Esquerra, ja que des del punt de vista partidista aquell invent va ser un error estratègic clamorós fonamentat en el càlcul que suposava que el nou vot que incorporaria l’acostament a la Catalunya espanyola seria superior a la deserció de votants tradicionals. ERC va decidir contra l’opinió dels seus votants. Els resultats ja els sabem.
Oriol Junqueras ha estabilitzat la nau republicana. Calmades les aigües, com si tanta calma no pogués ser, ens ha sortit amb un estirabot castellanòfil. Conec de primera mà els arguments de Junqueras i puc entendre les seves motivacions. Hi ha un milió llarg, llarguíssim, de ciutadans als encontorns urbans de Barcelona (i el poble del qual ell és alcalde n’és un exemple) on el castellà és llengua quasi única. No pretenc pas negar l’evidència, la força demogràfica del castellà a casa nostra. En una Catalunya independent l’espanyol haurà de tenir un paper en consonància amb la seva presència; sense perdre de vista que l’arrelament d’aquest idioma no ha estat pas un simple fenomen demogràfic. Cal debat sobre el plurilingüisme. Cal ara, però?
Des del punt de vista d’Esquerra, la direcció del partit dispara novament a la línia de flotació dels seus fonaments ideològics, com va passar amb el cas Montilla. Dubto que els vots que pretén esgarrapar amb aquest discurs compensin els que pot perdre, o no recuperar, del seu entorn electoral natural. Junqueras, aquest cop, juga amb un trumfo: els seus brillants predecessors li han deixat el llistó tan baix que el pitjor resultat serà superior a l’actual. L’empenta de Mas, d’altra banda, pot ajudar a justificar una pujada republicana que es quedés a mig camí dels millors resultats.
Tanmateix, el problema real d’aquesta aposta lingüística és que, al marge del dubtós rèdit electoral per a ERC, també resulta una temeritat en clau de país. Si tot plegat culmina amb la independència, rai. Segur que ens entendrem. Però, i si hem de continuar formant part d’Espanya? No és desitjable, però seria suïcida no preveure aquest escenari com a possible. En una Catalunya autònoma, com defensaríem el català de l’ofensiva d’un estat enemic si des del propi catalanisme estem donant avui els arguments de la legitimitat política del castellà? Catalunya és molt més que el català. Però el català no està en condicions de ser menys del que és ara si volem que ens sobrevisqui. Amb aquest gest d’oportunisme electoralista algú està posant el carro davant dels bous. O, millor dit, sembrant de mines la nostra pròpia rereguarda. (Publicat a Presència el 14 d’octubre de 2014)