Escrits amb els dits

Les persones que consagren el seu temps a intentar ser originals deuen tenir una existència esgotadora. Normalment aquesta ocupació estressant la practiquen individus que ignoren que la recerca de l’originalitat és una de les activitats menys originals del món. Sobretot si busquen defugir rutina, convencions i tradició per mitjà de la sortida de to i la transgressió basada en l’extravagància, la provocació i l’esnobisme. L’estirabot com a mètode suposadament intel·lectual és antic com la vida mateixa. Els més llegits i viatjats en diuen boutade. Bertranada, pallassada o astracanada també fan el fet. Tants anys d’experiència i encara hi ha força gent que ho confon amb l’enginy i la genialitat. No és pas senzill detectar aquesta mena d’aixecades de camisa. La falsa originalitat té l’èxit assegurat si compta amb una bona claca, influent, que li rigui les gràcies. La bola es va fent grossa i ja tens un Duchamp exposant un urinari, un Manzoni exhibint un cagarro envasat o Bibiana Ballbé i Jair Domínguez fent el Bestiari il·lustrat a la tele pública catalana. L’altre dia, amb desfici iconoclasta, al programa van intentar tibar la corda amenaçant (ep, de per riure) de disparar contra diverses persones. La corda, naturalment, va petar, perquè en aquest país encara queda gent amb prou criteri per saber quan s’ultrapassa la ratlla de l’ètica. La directora del programa ha saltat, el vídeo ha estat suprimit i de la controvèrsia uns en diuen censura, altres rigor i alguns més, simplement, canvien de canal. No res. Demà en sortiran d’altres que intentaran anar més enllà, més amunt, més de pressa, per la impassible sínia de la vida. (Article publicat a El Punt Avui el 15 d’octubre de 2012)