Catalunya i la vaga general
19 octubre 2012 per Carles Ribera
El senyor Mariano Rajoy haurĂ d’entomar, el 14 de novembre entrant, la segona vaga general en vuit mesos. Una proesa certament remarcable per a un governant que encara no fa un any obtenia la confiança de la majoria absoluta dels seus conciutadans. A Catalunya, com bĂ© sabeu, la convocatòria d’aturada cau al bell mig de la campanya electoral mĂ©s important dels Ăşltims quaranta anys. IntentarĂ© no entrar en la discussiĂł sobre si una vaga d’aquesta magnitud Ă©s oportuna quan la millor manera, i la mĂ©s quantificable, de castigar Rajoy potser seria provocar el fracĂ s electoral del PP en tres eleccions tan importants com les catalanes, les basques o les gallegues. Tampoc entrarĂ© a debatre si a Catalunya la vaga Ă©s fer seguidisme espanyol ara que ens estem plantejant deixar de ser espanyols; o si aquesta coincidència permetrĂ entrar en campanya amb calçador l’agenda social i evidenciar la polĂtica de retallades d’Artur Mas. Tot això Ă©s menor en un context en què allò que resulta mĂ©s curiĂłs Ă©s constatar com, una altra vegada, mĂ©s que mesurar l’efectivitat d’una eina clarament innòcua en la societat d’avui (quins efectes sobre la millora de la condiciĂł de vida dels assalariats va tenir la del 29-M?) els partits polĂtics catalans prenen posiciĂł aplicant amb celeritat els automatismes ideològics. Si sĂłc d’esquerres (o això em penso) estic a favor de la vaga general. Si sĂłc de dretes (encara que pensi que no ho sĂłc), hi estic en contra. Si sĂłc sindicalista, no tinc res millor a fer. Aquest Ă©s el resum del debat argumental. Malament rai quan l’estratègia polĂtica estĂ basada en catecismes i no en l’observaciĂł i anĂ lisi de les realitats canviants. (Article publicat a El Punt Avui el 19 d’octubre de 2012)