Deixeu Shakesperare en pau
20 octubre 2012 per Carles Ribera
No vaig tenir la desgrĂ cia d’assistir a la penosa estrena del Macbeth que Ă€lex Rigola va perpetrar en l’estrena de Temporada Alta, però això no vol dir que m’hagi salvat d’haver de ser testimoni i alhora vĂctima d’un altre atemptat artĂstic contra l’obra del pobre William Shakespeare, en pau hauria de descansar però no, no el deixen en pau ni una sola temporada, ni alta ni baixa ni mitja. En el marc del mateix festival gironĂ l’altre dia els senyors Marc Rosich i Calixto Bieito presentaven Forests, un muntatge fet de retalls shakespearians que tenen com a nexe d’uniĂł el fet que les escenes passen al bosc. Com que s’hi anunciava la presència de Josep Maria Pou vaig pensar, coi, Shakespeare mĂ©s Pou, garantia d’èxit. Doncs no.
Mireu que n’és, de senzill, fer una obra extraordinĂ ria si disposes dels textos del bard i d’un tros d’actorĂ s com en Pou. Què mĂ©s cal? Doncs cal fer la pixarada per marcar territori, deixar l’empremta de la suposada genialitat. Espatllar-ho. A Forests tot Ă©s ser alçar-se el telĂł (Ă©s un dir, perquè ara estĂ de moda, o potser ja estĂ passant de moda per reiteratiu, que la gent vagi prenent seient mentre els actors deambulen per l’escenari tot desvagats fent temps); deia que tot Ă©s que el telĂł s’alci per assistir a un seguit de despropòsits que sembla que no tinguin altre objectiu que obstaculitzar, embrutar i atropellar els magnĂfics mots que, desprĂ©s de superar el pas dels segles sense perdre ni un bri d’actualitat i de potència, ja fa anys que sucumbeixen a la potineria de directors incapaços d’entendre que al nostre paĂs l’únic que cal per representar un Shakespeare com cal Ă©s escollir un grapat d’actors que sĂ piguen dir-lo amb una mĂnima correcciĂł i decidir-se entre les magnĂfiques traduccions de Josep Maria de Sagarra o Salvador Oliva. Això Ă©s tot. Digueu-me convencional, digueu-me carca, digueu-me cul d’olla, però sĂłc del parer que no hi ha res mĂ©s trencador, mĂ©s agosarat, mĂ©s impactant que transmetre la força d’aquests textos sense gaire res mĂ©s, sense guarniciĂł, tot tall.
El cas de Forests és especialment feridor. Perquè resulta que la companyia és mixta, integrada per anglesos i catalans. Caram, penses, podràs comparar el contrast de la dicció catalana i la de l’original anglès. Doncs foteu-vos: els anglesos reciten estones llargues en un català penosament mastegat que diuen sense entendre. Per la seva banda, Pou i Roser Camà (els representants catalans) maltracten exactament igual la llengua anglesa. Al gavadal de recursos escènics prescindibles hi afegeixen l’escorxament de la declamació, tota una apologia del despropòsit a 30 euros la localitat.
No Ă©s pas que tingui una mania especial contra aquesta obra. NomĂ©s pretenc posar-la com a exemple recent d’una llarga corrua de desgrĂ cies que s’abaten sobre el dramaturg mĂ©s grandiĂłs de tots els temps. Un any mĂ©s, sort tindrem que la companyia Propeller i el senyor Edward Hall ens mostraran, tambĂ© a Girona i en versiĂł original, que Ă©s possible fer un Shakespeare modern al servei del text i no en contra. A veure si vĂ©nen en Rigola, en Bieito i companyia amb llibreta i llapis per prendre apunts. (Article publicat a Presència el 21 d’octubre de 2012)
Mireu que n’és, de senzill, fer una obra extraordinĂ ria si disposes dels textos del bard i d’un tros d’actorĂ s com en Pou. Què mĂ©s cal? Doncs cal fer la pixarada per marcar territori, deixar l’empremta de la suposada genialitat. Espatllar-ho. A Forests tot Ă©s ser alçar-se el telĂł (Ă©s un dir, perquè ara estĂ de moda, o potser ja estĂ passant de moda per reiteratiu, que la gent vagi prenent seient mentre els actors deambulen per l’escenari tot desvagats fent temps); deia que tot Ă©s que el telĂł s’alci per assistir a un seguit de despropòsits que sembla que no tinguin altre objectiu que obstaculitzar, embrutar i atropellar els magnĂfics mots que, desprĂ©s de superar el pas dels segles sense perdre ni un bri d’actualitat i de potència, ja fa anys que sucumbeixen a la potineria de directors incapaços d’entendre que al nostre paĂs l’únic que cal per representar un Shakespeare com cal Ă©s escollir un grapat d’actors que sĂ piguen dir-lo amb una mĂnima correcciĂł i decidir-se entre les magnĂfiques traduccions de Josep Maria de Sagarra o Salvador Oliva. Això Ă©s tot. Digueu-me convencional, digueu-me carca, digueu-me cul d’olla, però sĂłc del parer que no hi ha res mĂ©s trencador, mĂ©s agosarat, mĂ©s impactant que transmetre la força d’aquests textos sense gaire res mĂ©s, sense guarniciĂł, tot tall.
El cas de Forests és especialment feridor. Perquè resulta que la companyia és mixta, integrada per anglesos i catalans. Caram, penses, podràs comparar el contrast de la dicció catalana i la de l’original anglès. Doncs foteu-vos: els anglesos reciten estones llargues en un català penosament mastegat que diuen sense entendre. Per la seva banda, Pou i Roser Camà (els representants catalans) maltracten exactament igual la llengua anglesa. Al gavadal de recursos escènics prescindibles hi afegeixen l’escorxament de la declamació, tota una apologia del despropòsit a 30 euros la localitat.
No Ă©s pas que tingui una mania especial contra aquesta obra. NomĂ©s pretenc posar-la com a exemple recent d’una llarga corrua de desgrĂ cies que s’abaten sobre el dramaturg mĂ©s grandiĂłs de tots els temps. Un any mĂ©s, sort tindrem que la companyia Propeller i el senyor Edward Hall ens mostraran, tambĂ© a Girona i en versiĂł original, que Ă©s possible fer un Shakespeare modern al servei del text i no en contra. A veure si vĂ©nen en Rigola, en Bieito i companyia amb llibreta i llapis per prendre apunts. (Article publicat a Presència el 21 d’octubre de 2012)