Escrits amb els dits

No vaig tenir la desgràcia d’assistir a la penosa estrena del Macbeth que Àlex Rigola va perpetrar en l’estrena de Temporada Alta, però això no vol dir que m’hagi salvat d’haver de ser testimoni i alhora víctima d’un altre atemptat artístic contra l’obra del pobre William Shakespeare, en pau hauria de descansar però no, no el deixen en pau ni una sola temporada, ni alta ni baixa ni mitja. En el marc del mateix festival gironí l’altre dia els senyors Marc Rosich i Calixto Bieito presentaven Forests, un muntatge fet de retalls shakespearians que tenen com a nexe d’unió el fet que les escenes passen al bosc. Com que s’hi anunciava la presència de Josep Maria Pou vaig pensar, coi, Shakespeare més Pou, garantia d’èxit. Doncs no.
Mireu que n’és, de senzill, fer una obra extraordinària si disposes dels textos del bard i d’un tros d’actoràs com en Pou. Què més cal? Doncs cal fer la pixarada per marcar territori, deixar l’empremta de la suposada genialitat. Espatllar-ho. A Forests tot és ser alçar-se el teló (és un dir, perquè ara està de moda, o potser ja està passant de moda per reiteratiu, que la gent vagi prenent seient mentre els actors deambulen per l’escenari tot desvagats fent temps); deia que tot és que el teló s’alci per assistir a un seguit de despropòsits que sembla que no tinguin altre objectiu que obstaculitzar, embrutar i atropellar els magnífics mots que, després de superar el pas dels segles sense perdre ni un bri d’actualitat i de potència, ja fa anys que sucumbeixen a la potineria de directors incapaços d’entendre que al nostre país l’únic que cal per representar un Shakespeare com cal és escollir un grapat d’actors que sàpiguen dir-lo amb una mínima correcció i decidir-se entre les magnífiques traduccions de Josep Maria de Sagarra o Salvador Oliva. Això és tot. Digueu-me convencional, digueu-me carca, digueu-me cul d’olla, però sóc del parer que no hi ha res més trencador, més agosarat, més impactant que transmetre la força d’aquests textos sense gaire res més, sense guarnició, tot tall.
El cas de Forests és especialment feridor. Perquè resulta que la companyia és mixta, integrada per anglesos i catalans. Caram, penses, podràs comparar el contrast de la dicció catalana i la de l’original anglès. Doncs foteu-vos: els anglesos reciten estones llargues en un català penosament mastegat que diuen sense entendre. Per la seva banda, Pou i Roser Camí (els representants catalans) maltracten exactament igual la llengua anglesa. Al gavadal de recursos escènics prescindibles hi afegeixen l’escorxament de la declamació, tota una apologia del despropòsit a 30 euros la localitat.
No és pas que tingui una mania especial contra aquesta obra. Només pretenc posar-la com a exemple recent d’una llarga corrua de desgràcies que s’abaten sobre el dramaturg més grandiós de tots els temps. Un any més, sort tindrem que la companyia Propeller i el senyor Edward Hall ens mostraran, també a Girona i en versió original, que és possible fer un Shakespeare modern al servei del text i no en contra. A veure si vénen en Rigola, en Bieito i companyia amb llibreta i llapis per prendre apunts. (Article publicat a Presència el 21 d’octubre de 2012)