Escrits amb els dits

Aquests últims dies estem esmorzant, dinant i sopant amb imatges sobre els efectes de l’huracà Sandy, al qual s’ha afegit el sobtat començament de l’hivern a molts punts d’Europa, colgats de neu en dates extemporànies. El poder hipnòtic dels desastres naturals és innegable i, a diferència de desastres artificials com ara les guerres i la desintegració del PSC, davant de la ineluctabilitat dels quals hem après dissortadament a posar pell morta, encara som capaços de sentir un calfred en carn pròpia davant d’un terratrèmol de grau vuit o un incendi paorós.
De tot plegat, resulta curiosa la descompensació entre el temps dedicat a informar sobre atzagaiades meteorològiques en països occidentals i les desgràcies en altres punts del planeta, probablement molt més mortífers. Probablement, no, segur: segons l’ONU, en els últims vint anys els desastres naturals han mort 1,3 milions d’habitants de la Terra. Haití, la Xina, l’Índia i Bangladesh són els països més damnificats. Malgrat tot, comparativament és més vist a la televisió un senyor de Manhattan fugint cames ajudeu-me. No patiu, no us llançaré pas una diatriba moralista per fer-vos sentir malament com a integrants de l’opulenta i insensible societat occidental. És fins a cert punt normal, que ens afecti més un tall de llum massiu a Varsòvia que un miler de cadàvers a Indonèsia. És una qüestió d’empatia. La proximitat ens fa més sensibles a la desgràcia, perquè ens fa veure que ens pot tocar a nosaltres. Pot ser èticament censurable, però no pas més mancat d’humanitat. No hi ha res tan humà com la socialització de l’egoisme.<strong> (Article publicat a El Punt Avui el 30 d’octubre de 2012)