Escrits amb els dits

Partits com el PSC són imprescindibles en un sistema parlamentari europeu convencional. Formacions d’un progressisme moderat, socialment contemporitzador i proper als desafavorits encara que no sempre els afavoreixin, ja se sap que el poder econòmic no és fàcil de posar a rega. Solen atraure, doncs, el vot d’una classe mitjana que prioritza la gestió per davant de la ideologia, que no creu en aventures que posin en risc la butxaca sinó en la defensa responsable de l’estat del benestar. Gestors diligents, als socialistes les vaques pacientment engreixades durant dècades se’ls han aprimat més ràpidament que amb una sobredosi de la dieta Dukan. Parapetats en el seu complex progre de superioritat moral, no han sabut calibrar que la societat mutava perquè la classe mitjana està perdent bous i esquelles i s’estima més arriscar en apostes que vagin més enllà de la gestió, ara que només queda per gestionar la misèria. Si els catalans ens en sortim (i sortir-nos-en, en el punt on som avui, vol dir estat propi) un partit socialista tornarà a ser clau. Un partit socialista no vol dir necessàriament el PSC. En una Catalunya independent difícilment l’electorat podrà confiar en aquells que hauran estat un dels obstacles a superar. Fins i tot si fracassa el projecte d’alliberament nacional, el PSC té un perdigó a l’ala: els anticossos que està generant són difícilment extraïbles. La teoria clàssica sosté que un partit polític no és un fi en si mateix sinó una eina destinada a l’obtenció del poder. El socialisme, a Catalunya, no és mort. El PSC, com a eina, avui és una pala que cava, amb supervisió atenta del PSOE, la seva pròpia tomba. (Publicat a El Punt Avui el 2 de novembre de 2012)