Escrits amb els dits

Ja em perdonareu si enmig de tanta intensitat política avui em dedico a parlar de futbol. Més ben dit, de futbolistes. Més ben dit encara, d’un futbolista en concret. Al marge de la bellesa d’aquest esport, que és innegable, i de les combinacions més o menys afortunades de resultats i de l’emoció de l’estadística de les classificacions, avui dia tots plegats assistim meravellats a un fenomen inaudit en el camp sempre escàs de la genialitat individual. Leo Messi, l’encara jovenet que ja fa una colla d’anys que despunta com un dels millors de la història amb la pilota als peus, està assolint una fita extraordinària que marca la diferència respecte de molts astres d’aquest esport que l’han precedit: la regularitat en l’excel·lència. Dic regularitat quan en realitat, potser, hauria de dir la superació permanent, però deixem-ho en regularitat perquè allò que el defineix és aquella sensació que no abaixa mai el nivell, fins i tot quan sembla que no hi és, de cop i volta, patapam, apareix la seva màgia enlluernadora i vibrant.
L’argentí baixet amb el 10 a l’esquena (n’hi ha hagut d’altres potser de més mítics, però cap de tan real com ell) no és pas únicament un geni. Messi és el geni constant.
En el tortuós camí de la història de la humanitat han aparegut grans noms, en totes les disciplines, pràctiques i activitats, però més o menys tots han viscut alts i baixos, èpoques de brillantor i altres períodes de més foscor, anonimat o irrellevància. Mantenir el ritme és rematadament difícil. D’exemples n’hi ha a gavadals. Coneixem escriptors imprescindibles que han signat un sol llibre remarcable; músics sensacionals però amb un repertori escàs; poetes d’una fugacitat intensa; futbolistes tan màgics com inconstants. Picasso, aquell senyor superdotat que sostenia que la inspiració t’ha d’enxampar treballant, és probablement un dels exemples més clars de carrera llarga i fructífera. Fins i tot un mestre consagrat com Woody Allen, que durant més de tres dècades ha estat capaç de fer una bona pel·lícula cada any, darrerament sembla que va de baixa. Ep, disculpeu-me si comparo els naps de la pintura, la novel.l o el cinema amb les cols del futbol. Comptat i debatut, totes les pràctiques de la humanitat presenten exemples de sublimitat, i en els diferents àmbits de la creativitat és cèlebre aquell adagi que afirma que arribar al cim no és el més difícil, sinó que la complicació rau a mirar de mantenir-se quan s’és a dalt.
La majoria de nosaltres no tindrem pas mai l’oportunitat d’experimentar aquesta necessitat, aquest vertigen, perquè lamentablement no enfilarem gaire amunt pels rostos de la notorietat. Ara bé, des de la nostra modesta activitat podem prendre exemple dels cervells i les cames importants i aprendre que la feina ben feta pot ser qüestió de sort, mentre que la feina feta sempre bé requereix, a més, la permanència de l’esforç. Per arribar a triomfar a la vida cal talent, segur, i fortuna, també, però a mitjà i llarg termini sempre és més rendible l’aposta de la persistència que fiar-ho tot a la simple habilitat. (Publicat a Presència el 4 de novembre de 2012)