Escrits amb els dits

Elvis, els Beatles, els Stones, Kurt Cobain i una llarga llista d’artistes han rebut un grapat de discos d’or com a reconeixement als seus èxits. Si ara us digués que han decidit retirar els guardons a aquestes figures perquè es drogaven mentre feien la seva feina, us resultaria estrany. Imagineu, posats a continuar imaginant, que a Hollywood anul·lessin l’Oscar a Bogart per La reina d’Àfrica perquè, disposat a suportar la duresa de l’experiència, va passar-se tot el rodatge més trompa que els elefants que intentava caçar amb John Houston, un altre geni de l’ampolla. Podríem continuar amb un llarg etcètera fins arribar a Lance Armstrong, desposseït dels títols ciclistes perquè es dopava. Molts estan escandalitzats pel comportament del texà. Alguns d’aquests, alhora, gaudeixen amb Robert Louis Stevenson, Conan Doyle o Kerouac, en el procés creatiu dels quals entrava la droga. No defenso pas el consum d’estupefaents, ans al contrari. Només constato la diferència de criteris. Segurament el fet que l’esport està associat al foment de la vida sana hi té a veure. Hauríem de convenir, tanmateix, que l’alta competició no és tant esport com espectacle. I també admetre que treure el fetge per la boca enfilant el Tormalet, ni que sigui sense dopar-se, no sembla una activitat gaire saludable. Armstrong ha caigut justament. Però perquè ha infringit uns reglaments, no pas per haver contravingut als principis ètics que compartim tots aquells que no voldríem pas que els nostres fills esdevinguessin desferres com Hendrix, Maradona, Charlie Parker o Van Gogh, però que som addictes al llegat d’aquesta trepa de drogats. (Publicat a El Punt Avui el 26 d’octubre se 2012)