Escrits amb els dits

La vaga general d’abans-d’ahir em porta a fer dues constatacions bàsiques.

1. Les protestes al carrer van ser realment molt importants.

2. El dia 25, a les urnes, el partit més votat serà, de molt, un dels que no van secundar la vaga.

Com es conjumina aquesta contradicció entre la indignació general i el suport electoral majoritari als assenyalats com a culpables? Alguns analistes poden tenir la temptació de donar altaveu excessiu a la teoria de la majoria silenciosa. Altres minimitzaran les mobilitzacions, dient que no n’hi ha hagut per a tant. Uns quants combinaran ambdues argumentacions per desacreditar la protesta i els protestants. Però aquestes anàlisis no farien res més que ocultar el problema, no encarar-lo.

La vaga d’abans-d’ahir va servir per exterioritzar un malestar indubtable. Però no pas per canalitzar-lo cap a l’acció política. L’esquerra, en general, insisteix en el missatge negatiu, l’agror, en el dramatisme i la jeremiada. Alhora, tant els sindicats com la majoria del progressisme tradicional mostren una aversió dogmàtica respecte del nacionalisme, que no concorda amb el corrent majoritari actual, ni tampoc amb el potencial tradicional del catalanisme com a eina de transformació social. Paral·lelament, al mercat electoral hi ha una aposta, la sobiranista, que ofereix esperança. Difusa, però en positiu. Engrescadora. Aquesta situació em porta a una doble conclusió: per una banda, l’esquerra més convencional té un problema estratègic greu. Per l’altra, l’aposta sobiranista ha de tenir una profunda i responsable sensibilitat social. Estat propi, estat millor. (Publicat a El Punt Avui del 16 de novembre de 2012)