Escrits amb els dits

Diuen els analistes que una de les grans incògnites pendents de resoldre en aquesta campanya és la lluita per ser la segona força política al Parlament. En discrepo. Segons totes les previsions, les prediccions i els vaticinis, si una cosa queda clara és que, de segona força, no n’hi haurà cap. Tindrem, és evident, algun partit que quedarà segon. Però qualificar de força una formació que, tirant llarg, obtindrà una tercera part dels escons de la primera, és fer una lectura bastant generosa del concepte.
Obtingui o no Mas la majoria absoluta, el que sembla inevitable és que la política catalana perdrà la referència del cap de l’oposició com a figura de contrapès, com a alternativa de govern, com a referència respecte de la majoria. A l’altra banda de la bancada dominant hi haurà una dispersió de veus entre les quals alguna obtindrà la pírrica victòria de ser considerat (o considerada, en el pitjor dels casos) el cap de l’oposició. Un miratge. Una distorsió. Una situació que només es pot entendre si som davant d’una altra legislatura curta que ens porti a una consulta i, si s’escau per la voluntat dels catalans, a unes eleccions definitivament constituents. En la política parlamentària, l’alternança de poder és recomanable, però no necessària. Tanmateix, allò que és imprescindible és que, es produeixi o no, l’alternança sigui en tot moment una opció possible. El nou Parlament que es dibuixa sembla clar que serà configurat amb un objectiu únic, el de la transició nacional, que no podrà ser ni lenta, ni frustrant, perquè podem passar un temps amb un únic tema sobre la taula, però no pas quatre anys amb una única veu incontestada. (Publicat a El Punt Avui el 19 de novembre de 2010)