Escrits amb els dits

No tocava fins d’aquí a dos anys, però, com bé sabeu, el president ens ha citat a les urnes. Tècnicament no calia, en som conscients, perquè disposava aritmèticament de prou diputats sobiranistes, entre totes les formacions, per tirar endavant el procés d’autodeterminació. Tècnicament no calia, però políticament ha considerat que necessita un suport extraordinari i explícit per demostrar, a propis i, sobretot, a estranys, que el poble que va sortir al carrer l’Onze de Setembre li dóna prou confiança per llançar-se a una empresa engrescadora però complicadíssima.
Fins aquí els fets. Passant a les estimacions, es pot donar la circumstància que diumenge res no canviï gaire. El sobiranisme sumarà més, segur, però Mas podria no assolir la majoria incontestable que anhela. El pitjor escenari possible seria haver començat aquesta cursa per acabar allà mateix. Quina manera més absurda d’embarrancar. Aquest resultat insuficient podria venir no pas de la pèrdua d’empenta nacional sinó de la disputa entre CiU i ERC (et altri) pel sobiranista indecís. Des del punt de vista dels dos partits, una lluita perfectament legítima, i democràticament higiènica. Des del prisma de país, una pugna que té força característiques per dir-se fratricida. Sigui quin sigui el resultat, tanmateix, hi ha una fórmula per mostrar al món que no es perd pistonada. Seria impactant que Mas i Junqueras (com a mínim) compareguessin junts amb una declaració d’intencions pel dret a decidir. La mateixa nit electoral. Hi hagi o no hi hagi majoria absoluta. Un cop d’efecte extraordinari. Continuem fent història? O tornem al tacticisme? (Publicat a El Punt Avui el 23 de novembre de 2012)