Escrits amb els dits

Aquest article que teniu a les mans, benvolguts lectors, difereix ben poc d’allò que han teclejat els dits al dictat d’un cervell avesat a la redacció freqüent de textos periodístics, en aquest cas d’opinió recreativa. Un cop enllestit, un corrector diligent hi ha fet una repassada estrictament tècnica, no pas d’estil, i aquí teniu el resultat. Del pensat al fet, sense gairebé intermediació.
El periodista és un individu amb certa vocació literària, més o menys pretensiosa i sobretot compulsiva, al qual les circumstàncies obliguen a treballar ràpid i bé. Si la necessitat l’impel·leix haver d’escollir entre ràpid i bé, el periodista opta indefectiblement per la velocitat; l’excel·lència, quan compareix, és una simple inèrcia de la veterania o una pura casualitat.
Amb la literatura no periodística les coses resulten força diferents. Tots els que conservem el decreixent hàbit de la lectura solem tenir predilecció per un o altre autor. És remarcable que d’entre els personatges públics tocats pel sentiment d’admiració social hi hagi sempre un parell o tres de literats. És un símptoma de bona salut social. Tanmateix, el lector hauria de ser conscient que, generalment, al darrere d’un bon llibre hi ha la mà d’un bon editor o d’un bon traductor. En alguns casos, l’un després de l’altre.
L’editor és el mirall que tot escriptor necessita. És una persona que, a diferència de l’autor, sap més sobre lectors que sobre literatura. És capaç de detectar un bon llibre entre un garbuix de genialitat mal ordenada. Disposa dels recursos per convertir en interessant un text prescindible. Té prou habilitat per no tocar ni una coma d’una obra mestra, o de posar-ne les que convingui per transformar un bon mecanoscrit en un text memorable. Si és molt i molt eficient, ho fa passar com a mèrit de l’autor, amb unes manyagues intel·lectuals que arriben a convèncer el mateix novel·lista de la seva capacitat de reescriptura.
S’ha escrit molt sobre escriptors; molt poc, o molt menys, sobre editors. El segell Acontravent acaba de publicar un petit volum que ajuda a retallar les distàncies. És Joan Sales, la ploma contra el silenci, de la gironina Marta Pasqual. Una incursió interessantíssima en la feina, reflexions i intercanvis epistolars d’un dels editors per excel·lència de les lletres catalanes, alhora creador de la magistral Incerta glòria. Tot un personatge. Principis ferms, criteri lúcid, opinió demolidora. Un senyor que afirmava que «l’home ha inventat el llenguatge per expressar idees, i no per matar el temps», convençut que el millor estil és el que no es nota i que el principal esforç que han de fer els escriptors en català és mirar de ser llegits perquè els seus llibres siguin interessants, i no només perquè són en català; lligar qualitat i comercialitat. El nombre d’artistes que encara avui omplen paper impermeables a aquesta màxima és incomptable. Intentar no ser un d’aquests és aconseguir, benvolguts lectors, que algú més que el sofert corrector en exercici del seu deure professional hagi arribat fins al punt que ve a continuació. La setmana vinent tornarem a intentar-ho. (Article publicat a Presència el 2 de desembre de 2012)