Escrits amb els dits

Tots els països viuen la nit de Nadal aferrats a les seves tradicions més arrelades. A Catalunya fem cagar el Tió. A Espanya fan parlar el Rei. Resulta, però, que d’uns anys ençà la reial al·locució ha anat perdent audiència i quota de pantalla. Dos milions d’espectadors en 15 anys, segons les estadístiques. Els temps canvien i els programes van mutant. Ja no tenim Aplauso, ni l’Un, dos, tres, responda otra vez, ni Los Payasos de la tele. Fins i tot el Filiprim o L’Àngel Casas Show van decaure de les graelles víctimes del natural canvi de modes i tendències televisives. En matèria de discursos, a casa nostra hi ha el clàssic del president de la Generalitat, comparable a la peroració borbònica amb la diferència que, de tant en tant, els espectadors podem anar a les urnes per canviar el protagonista. El monarca, en canvi, ha resistit impertèrrit la fi del blanc i negre, l’arribada de les privades i la TDT, fins que l’audiència sembla que comença a girar-li l’esquena. Que lluny que queda aquell missatge de Nadal inaugural del 1975 en què lloava el seu mentor, el general Franco, encara calent a la freda tomba del Valle de los Caídos. Una impagable lliçó de memòria històrica que la Casa Reial ha penjat fa uns dies al nou web promocional de cals Borbó. Que lluny queden, enfosquits per caceres d’elefants i martingales familiars, els serveis a la democràcia que li atribueix la història oficial. El discurs del rei sembla avui un serial que els guionistes ja no sàpiguen com fer continuar. Posats a mantenir-lo en pantalla, seria millor fer sortir Toni Albà. Faria el mateix riure, amb la diferència que tots tindríem clar que és una broma. (Publicat a El Punt Avui el 28 de desembre de 2012)