Escrits amb els dits

No em compto pas entre els electors amb preferència pels polítics de somriure hipòcrita i sobreactuació histriònica, però entre això i la compareixença de Mariano Rajoy de divendres hi ha la distància entre un polític que lidera i un que va empenyent dies per passar aquest calvari de legislatura espanyola que va començar fa un any. Tots som conscients que les vaques han emmagrit més del compte i que el programa del PP ha quedat més incomplert que el full de ruta del Titanic. Però si ets president d’un estat que presumeix de ser tan antic i tan gloriós que devia lligar els dinosaures amb llonganisses, no pots sortir a fer una conferència de balanç de l’exercici com ho va fer Don Mariano, gairebé arrossegant els peus, passant el rosari de calamitats com aquell que relata una desgràcia inevitable i encongint les espatlles en un posat de ‘què hi farem’ que dóna una imatge d’estadista que els lil·liputencs considerarien un nan.
El problema que tenen els espanyols, certament, és que el país se’ls escrostona i no tenen cap projecte per tirar-lo endavant més enllà de l’entreteniment del tir al català (de moment, figurat) que els permet esbravar la mala llet i desviar l’atenció sobre les enormes dificultats que tenen. A Catalunya estem tant o més fotuts, però almenys tenim una il·lusió, no pas perquè siguem uns il·lusos, sinó perquè veiem que la nostra ruta no és només una fórmula per treure de pena el ventre nacional, sinó que és la via per intentar aconseguir un nivell de vida millor. A Espanya es limiten a cares llargues, posats lacònics i mirades absents. Ai, mare, el que encara ens queda per rebre.  (Publicat a El Punt Avui el 31 de desembre de 2012)