Corrupció
1 febrer 2013 per Carles Ribera
A tots els partits hi ha ovelles negres i ningú pot llançar la primera pedra en temes de corrupció. Un axioma fals. Hi ha ideologies més permeables que altres a la martingala i a la mà niga ampla ètica. Tan cert com alhora admetre que, sigui quina sigui l’orientació d’un partit, quan més temps i més a prop del poder és, més risc d’esquitxar-se o de quedar tacat. Tampoc cal oblidar que hi ha idearis més blindats contra les males prà ctiques, però cap de prou protegit contra les males persones.
Per tot això, cada cop que aflora un altre cas de corrupció tendeixo, en principi, a l’optimisme. Just al contrari d’aquells que s’enroquen en la convicció creixent que no hi ha un pam de net. Amb el temps un va perdent la confiança en la humanitat agafada individualment. Queda el consol de veure com funcionen les eines per protegir-nos col·lectivament com a societat.
Però, funcionen? El problema avui és tant l’abast de la corrupció com la falta de credibilitat dels controladors. La politització judicial i policial és, especialment a Catalunya, escandalosa. Cal una justÃcia de la qual poder-nos refiar. I més quan, fins i tot als que ens ho intentem mirar amb equanimitat i sense sectarisme, els casos que van sortint ens fan difÃcil la tria entre la presumpció d’innocència i l’ombra del dubte. Per resoldre el mal, no n’hi ha prou sacsejant la polÃtica. Cal fer cau i net. No dic pas que un estat català ens resoldrà tots els problemes, però podria facilitar algunes coses. És més senzill fer l’edifici nou que no pas regenerar una ruïna tan desprestigiada, hostil i enfangada com Espanya. Jo ho tinc molt clar. De sobres. (Publicat l’u de febrer a El Punt Avui)