Escrits amb els dits

No puc parlar del tema en primera persona perquè no tinc mainada disponible, però per proximitat familiar i veïnal aquests dies m’he fet una idea de la situació que es viu a les escoles amb les festes de carnestoltes. Em pregunto si resulta normal que la preocupació educativa bàsica des que va començar el febrer hagi estat de què coi es disfressaran les criatures a l’escola. Ep, que consti que és una decisió controvertida i difícil si es té en compte que en la tria hi conflueixen els gustos dels pares, els capricis de la mainada i els prejudicis dels educadors, perdó, les orientacions pedagògiques dels mestres. Si voleu ho canviem i hi posem gustos de la mainada i capricis del pare. Si voleu hi posem que sovint costa diferenciar, en aquestes entranyables disputes domèstiques, qui és criatura i qui progenitor.
Sigui com sigui, no acabo de tenir clar quines són les virtuts pedagògiques de portar els marrecs a escola guarnits de centurió romà, de pistoler del llunyà oest americà (amb cartutxera de dues pistoles) o de nina monster high. No ho dic pas perquè tot això fomenti l’agressivitat i el bel·licisme. Un servidor es va fer un tip de jugar a soldats i en una guerra de veritat només sabria fer-hi el paper de pròfug o de mort. Si ho dic, doncs, és perquè no veig la gràcia en el fet que el temps i els esforços a l’ensenyament, especialment ara que anem curts d’armilla, s’hagin de destinar a un tipus d’oci que es pot (i s’hauria) de practicar en família o amb amics fora de l’horari escolar. De vegades penso que el sistema educatiu es dedica a formar la mainada d’aquest país com si tots fossin orfes de pare i mare. Ei, segur que vaig errat. (Publicat a El Punt Avui l’11 de febrer de 2013)