La guerra era això
18 febrer 2013 per Carles Ribera
Els independentistes honestos tenim un aliat inesperat en el procés cap a la construcció d’un paÃs nou i net: l’Estat espanyol. Els nostres estimats veïns han desplegat una ofensiva per terra, clavegueres i aire destinada a aixecar les nostres catifes púbiques. Alguns penseu que sort en tenim que l’Estat passa l’aspiradora, no fos cas que els nostres manaies es limitessin a netejar amb el plomall, que ja se sap que sempre deixa borró raconer. Cal celebrar que es ventili una mica la sentor de podrit en més d’una dependència pública catalana. Però alerta, que Espanya no ens vol aixecar la catifa sinó la camisa. Cap dels polÃtics i funcionaris que siguin condemnats per corruptes no ens farà gens ni mica de pena. Però tinguem clar que cap poder espanyol ni és cec ni té cap intenció de fer net, sinó d’amplificar la brutÃcia (que n’hi ha, no ens enganyem pas en sentit contrari, tampoc) fent créixer la impressió que vivim en un femer. Qui esperi tancs i focs d’artifici quedarà decebut. La guerra ha començat i consisteix a dinamitar estructures d’estat propi encenent la metxa de la sospita, alimentar el corrent d’opinió crÃtic amb el sistema de partits i estendre la sensació que a Catalunya tots els polÃtics menteixen i, en canvi, la veritat és allò que revelen els espies. Admeto que no està de moda defensar el sistema, però encara em fa menys grà cia escoltar com la música regeneracionista i la involucionista tenen lletres cada cop més similars. Al llarg dels temps, sempre que revolució i involució han convergit en el diagnòstic, les llibertats han acabat atropellades pels justiciers. Aprendrem mai a treure la pols sense trencar el gerro? (Publicat a El P unt Avui el 18 de febrer de 2013)