Escrits amb els dits

Com que de moment no ens és permès de fer un referèndum, i com que també de moment els nostres representants sobiranistes no gosen aprofitar la majoria que tenen per proclamar al Parlament que si no ens deixen decidir anirem marxant d’Espanya per la via directa, ens hem de conformar amb exercicis de política recreativa amb més o menys rigor científic i fiabilitat com és, per exemple, el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). És el que tenim a mà, ep, a banda d’unes eleccions que últimament desmenteixen les enquestes, però vaja, ara no seré aixafaguitarres i donaré si no per certs sí per versemblants els resultats de l’últim estudi d’opinió del CEO.
A banda de l’eufòria republicana i una preocupació més que justificada de l’entorn convergent, una anàlisi reposada de les dades ens permet afirmar que l’independentisme s’estabilitza com a zona de majoria (cau lleugerament el percentatge de gent que votaria sí en un referèndum, però augmenta el nombre de ciutadans que voldrien un estat independent) i a més d’estabilitzar-se es reparteix per tot l’espectre polític. Aquesta és la dada més important pel que fa a la normalització del fenomen. L’independentisme deixa clarament de ser patrimoni d’un partit i es converteix en objectiu de país. L’eix nacional i l’eix social ja no són contraposats sinó complementaris, mentre que l’unionisme s’estanca a la baixa i creix curiosament l’espanyolisme de matriu catalana. Caldrà molta dinamita moral i moltes clavegueres per tombar una comunitat política que encara no té estat propi però que ja s’estructura com si en tingués. (Publicat a El Punt Avui el 22 de febrer de 2013)