Escrits amb els dits

Molts de vosaltres, benvolguts lectors i lectores, ni us n’heu adonat perquè teniu altra feina, probablement molt més productiva, que perdre el temps seguint les picabaralles entre polítics i periodistes i, encara pitjor, entre periodistes i periodistes. El cas és que fa un parell de setmanes es va produir a casa nostra un cert rebombori perquè el govern es va reunir en secret tot un dissabte al matí i l’endemà només un diari publicava la notícia, amb tot luxe de detalls i fotografia inclosa de l’alta trobada, que per més detalls no es va fer a la seu de la Generalitat com és habitual, sinó al Palau de Pedralbes, cal suposar per evitar indiscrecions i aixecar sospites, objectiu que es va aconseguir amb escreix, la qual cosa té mèrit en un país on tot se sap i si no ja et posen un micròfon sota les estovalles per acabar-ho d’escatir.
La reacció del venerable gremi d’informadors respecte d’aquest fet insòlit ha marcat un dels capítols més vergonyosos del periodisme català modern, amb unes intervencions crítiques contra el portaveu del govern, Francesc Homs, durant l’habitual compareixença del dimarts, amb aplaudiments inclosos a les ironies i les queixes d’algun ínclit i sorneguer company de professió.
La sensació que tinc és de vergonya aliena. Abans de veure, sentir i llegir les reaccions ofeses dels meus estimats col·legues, la meva conclusió sobre el cas havia estat ben diferent. Més o menys seria aquesta: si un govern format per una dotzena de persones es reuneix durant tot un matí en un edifici del centre de Barcelona (pam amunt, pam avall) i dels centenars, per no dir milers, de periodistes que hi ha a la ciutat no n’hi ha cap ni un que sigui capaç de tenir prou bons contactes entre polítics, xofers, bidells, empleats i un llarg etcètera de possibles confidents per tal d’aconseguir que els alertin de la trobada, el que passa no és pas que el govern ens aixequi la camisa, sinó que no m’estranya que el periodisme català estigui en crisi.
Una mica d’autocrítica, sisplau, en comptes de queixar-nos perquè no hem estat els privilegiats a l’avantguarda de la filtració interessada del govern. Perquè aquesta és una altra. Com a periodista, si hi ha un govern que funciona a cops d’exclusiva filtrada a mitjans afins, considero tot un orgull i una sort no trobar-me entre els assenyalats pel dit magnànim que activa la corretja de transmissió de la informació oficial, ja se sap que des del poder res no es fa per no res. En un sector que s’ensorra perquè els lectors fugen en massa de qualsevol notícia que sigui de pagament, tothom vinga a proclamar la necessitat de regeneració, de fer periodisme d’investigació, de reflexió d’anàlisi, però a l’hora de la veritat correm tots a estirar-nos els cabells (això els que en tenen), a enfilar-nos com carbasseres i posar el crit al cel perquè no hem estat els destinataris d’un trist exercici de periodisme de filtració.
Potser és que em faig gran (i que sigui per molts anys), potser és que no sóc un bon periodista, però el que és segur és que no em trobareu mai fent el ploricó perquè qui mana no em dóna el menjar a la boca. (Publicat a Presència el 31 de març de 2013)