No podem baixar del burro
7 abril 2013 per Carles Ribera
De la mateixa manera que l’home és aquell animal capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, el català és aquell animal incapaç de deixar d’ensopegar amb la mateixa pedra tantes vegades com la hi posin al davant. Escrivint dona i després catalana la mà xima serveix perfectament igual. La pedra, en el cas dels catalans i catalanes, es diu Espanya, i aquests dies la tornem a tenir situada estratègicament en el nostre camà cap a la sobirania perquè ens hi fotem una nata i ens esberlem el cap. Aquest cop, em temo, per no tornar-nos-en a aixecar mai més.
La pedra té forma de pastanaga fiscal i diferents ministres i portaveus del Partit Popular ja l’han començada a ensenyar no pas estacada en un pal sinó lligada a globus sonda que circulen de manera més o menys discreta per l’espai aeri madrileny i català . L’operació és tot un clà ssic de tota reacció metropolitana respecte dels intents de secessió colonial. Després d’haver fet veure que no ho veien, i posteriorment d’haver respost amb virulència verbal i amenaces que deixaven en res les set plagues d’Egipte, ara posen la mitja rialla de conciliació amb una oferta sucosa destinada a neutralitzar l’empenta sobiranista desactivant-ne allò que en els últims mesos s’havia convertit en el principal argument i motivació: l’economia.
Ja hem begut oli. Potser tinc poca confiança en la capacitat de resistència del catalanisme però veig a venir que mossegarem l’ham com els passerells que hem demostrat històricament que som, i oblidarem el més fonamental:
1. Si volem tenir un estat propi és, bà sicament, perquè no som espanyols, no pas perquè siguem espanyols maltractats fiscalment. L’argument econòmic és real, demostrable objectivament i ajuda a incrementar el malcontentament. Però haurÃem de tenir clar que no és pas que vulguem ser una cosa per deixar-ne de ser una altra, sinó que l’objectiu de l’independentisme és deixar de pertà nyer a un lloc d’on no som i ens hi han fet estar per força, subjugats.
2. L’Estat espanyol ha passat dècades atacant Catalunya i els últims mesos aquesta ofensiva s’ha redoblat. No oblidem els im- properis que ens han llançat, els penjaments que han dit de nosaltres, les mil pestes, el nom del porc i totes les amenaces que hem rebut per part de tot l’arc parlamentari espanyol sense prà cticament excepció. Això no es cura d’un dia per l’altre. Això és l’essència d’Espanya respecte de Catalunya. Tinguem clar que l’oferta de pacte fiscal que pugui arribar en forma de cants de sirena no és en absolut el fruit d’una convicció polÃtica sinó d’una estratègia. Són coses diferents. L’Estat espanyol continuarà pensant el mateix de Catalunya i la continuarà veient com l’enemic a batre, a aigualir, a eliminar, només que sap que dilatant l’agonia sota l’aparença de concessió la derrota catalana serà irreversible. El pitjor que podem fer ara és baixar del burro, perquè un cop descavalcats ens fotran fins i tot el burro. Vull pensar que el sobiranisme polÃtic no ha estat una estratègia de peix al cove sinó que és fruit d’una convicció. O ens han enganyat fins i tot els nostres? (Publicat a Presència el 7 d’abril de 2013)
