Escrits amb els dits

Mentre els destinataris de l’escarni siguin els indesitjables del PP, la gran majoria tenim una indissimulada tendència a mirar amb certa simpatia aquesta forma de pressió sorgida de la constatació que les bones paraules ha arribat un punt que són picar ferro fred. Fins i tot ens apuntaríem a una protesta contra un director d’oficina de banc que hagi estafat els seus clients amb les preferents. Tanmateix, aquesta condescendència qui sap si se’ns anirà esvaint el dia que veiem un grup opositor a l’avortament, al matrimoni gai o a totes dues coses alhora, protestant davant la casa d’un diputat d’ICV; o un grup de treballadors del sector de la confecció de corbates mostrant la seva indignació al domicili de David Fernández perquè el seu exemple posa en risc el negoci que els dóna feina. O la colla de Caja i companyia cantant el Cara al sol sota el balcó d’Irene Rigau. Legitimar l’escarni és obrir una perillosa porta a esbravar-se en totes direccions. (Publicat a Presència el 28 d’abril de 2013)