Escrits amb els dits

En una bona anàlisi comparativa feta a principis d’aquesta setmana en aquest diari, el periodista Albert Segura constatava que els catalans, ep, els que encara tenim la fortuna de poder treballar per compte propi o d’altri, dels dotze mesos que té un any ens en passem cinc i mig pencant únicament per satisfer els impostos que ens exigeixen com a contribuents. Una càrrega fiscal que pot arribar al 56% i que només és comparable a les de Suècia o Dinamarca, molt per sobre de la mitjana europea, del 38%.
Servida així en calent, la dada pot resultar esfereïdora, injusta. Un excés recaptatori. Això no obstant, poder pagar molts impostos d’entrada no és una mala notícia, perquè és senyal que es guanyen diners. Contribuir al fisc no agrada a ningú perquè en el fons no ens refiem del fisc, però hauríem de convenir que els diners públics no plouen pas del cel i que, per tant, són necessaris per garantir aquella màxima recomanable que tothom ha d’aportar segons les seves possibilitats per tal que tothom pugui rebre segons les seves necessitats. El problema de la pressió fiscal no és pas que obligui a pagar molt, sinó constatar que els tributs ens els gestionen malament, que no graven a qui més té, sinó a qui està atrapat per una nòmina, i a més no acaben retornant amb serveis de qualitat (us faria res pagar com un suec si rebéssiu les prestacions d’un suec?) o, directament, com passa a Catalunya, no retornen de cap manera perquè no ens els recapten, sinó que ens els confisquen. Ens podem queixar poc. Si paguem els tributs a Espanya és perquè, de moment, no ens decidim a decidir. (Publicat a El Punt Avui el 3 d’abril de 2013)