Escrits amb els dits

Portada del llibre

L’any 1997, un petit llibret d’encara no un centenar de pàgines titulat El primer glop de cervesa (i altres plaers minúsculs) esdevenia una de les revelacions del panorama editorial francès i donava a conèixer al gran públic el nom del fins aleshores discret autor Philippe Delerm. El títol, que ens va arribar en català un any després (editat per Empúries amb traducció de Jordi Llavina), és un deliciós compendi epicuri de petits relats sobre la fruïció que poden generar activitats tan quotidianes i simples com, a més del primer xarrup cerveser que dóna nom a l’obra, anar a buscar dolços un diumenge al matí, llegir a la platja, mullar-se les espardenyes, esmorzar tot llegint el diari o esclovellar pèsols. Un tastet de petits instants de la vida que ens toquen la fibra de la felicitat o ens evoquen algun record proustià en forma o no de magdalena.
Quinze anys després del recull de sensacions signat per Delerm ens arriba també de França un cas similar d’evocació sensorial de les petites coses. Editat per La Magrana i traduït per Jordi Martín Lloret, porta per títol Perfums i el signa no pas un desconegut com aleshores era Delerm, sinó un dels grans noms, almenys comercialment parlant, de les lletres franceses actuals: Philippe Claudel.

El bon escriure d’aquest autor el coneixem per l’extraordinària Les ànimes grises, la colpidora La néta del senyor Lihn i l’obscura L’informe de Brodeck. Amb Perfums, Claudel fa una aturada en el seu camí novel·lístic i es recrea en la minuciosa descripció i exaltació de velles fragàncies que construeixen el seu imaginari personal. Sovint les olors, o sentors, són excuses per reverdir antics quadres costumistes de la seva infantesa o joventut. Alguns passatges, per cert, poden considerar-se perfectament cosins germans d’Una educació francesa, del català ultrapirinenc Joan-Daniel Bezsonoff. Altres, tot i tenir com a marc referencial la França de províncies, remeten a paisatges mentals que fàcilment pot percebre com a familiars un lector o lectora catalans nascut als anys seixanta, com el mateix Claudel (1962), o una mica abans.

La cansalada fregida de l’àvia, les primeres cremes solars, les dutxes col·lectives espartanes després d’un partit de futbol, el pullover, la loció d’afaitar del pare… un degotall de petites punxades emocionals que es poden flairar omplint els pulmons d’una tirada o, potser més recomanable, en relaxades i espaiades llegides intermitents.

(Publicat el dia 10 de maig al suplement Cultura d’El Punt Avui)