Escrits amb els dits

 Si haguéssim de fer una llista amb les menges més suculentes de la nostra cultura gastronòmica cap de nosaltres renunciaria a citar la caldereta de llagosta, l’arròs amb llamàntol, el pollastre amb escamarlans, els cargols (o caragols) a la llauna. Sempre m’he preguntat quina sensació devia tenir el primer congènere que es va cruspir una d’aquestes bestioles crustàcies de fesomia monstruosa o aspecte bavejant. Sempre m’he preguntat això i sempre m’he respost que el primer que ho va fer devia passar molta gana per gosar acostar-se a les pinces d’un bou de mar o tenir la pensada d’obrir un eriçó de mar, o garoina, per xuclar-ne l’incomparable gust de mar. Podria mencionar el pop o el calamar, éssers igualment repulsius. Ara ens diuen des de la FAO que, com ja fan en altres racons del món, haurem de menjar formigues, cucs, escarabats, etcètera, per tal que hi hagi prou teca disponible. Estic segur que si convé ho farem. Si no és per ganes, serà per gana. (Publicat a Presència el 26 de maig de 2013)