Escrits amb els dits

A principis del mes de maig vaig tenir la mala sort que l’editora Isabel Martí em fes arribar un exemplar d’un totxo de prop de 700 pàgines titulat La veritat sobre el cas Harry Quebert, d’un tal Joël Dicker. El llibre ha arribat al mercat fa un parell o tres de setmanes i ja s’ha enfilat als primers llocs de les llistes dels més venuts. Carai, totes li ponen a la senyora Martí, siguin sanxespinyols, avis de cent anys, wonders o vides articulades. Dic que vaig tenir mala sort perquè el volum té el gruix ideal, tant en paper com en intensitat narrativa, per convertir-se en lectura ideal per a les vacances. I ara què faig per trobar un llibre tan escaient com a lectura canicular?
Bromes a banda, el joveníssim Joël Dicker ha incorporat un altre títol de pes a la llarga tradició de la novel·lística dels Estats Units, fet especialment meritori tenint en compte que l’obra està escrita en francès i l’autor és suís. Cap problema. En el cosmopolita món actual ja no cal fer, a l’estil Nabokov, una immersió prèvia en la llengua de Twain o Hawthorne per escriure, si no la gran novel·la americana, sí una gran novel·la d’estil americà. Aquí, un jove escriptor bloquejat investiga la mort d’una adolescent, tres dècades abans, en una vila de New Hampshire, presumptament a mans d’un altre escriptor, mentor i amic del protagonista. Flaire de clàssic.
Els que hi entenen han comparat La veritat sobre el cas Harry Quebert amb mestres com John Irving, Philip Roth o John Grisham. Paral·lelament, amb una barreja d’ironia i desconcert, Dicker admet que l’emmirallen amb alguns autors que no ha llegit. Potser cometré un sacrilegi però a mi em recorda més algunes sèries actuals com The Killing o Broadchurch, on la investigació d’un crim amb adolescents pel mig esbudella una societat tancada i alhora s’endinsa en les profunditats de les intimitats humanes de manera contundent i alhora sensible. Ja em perdonaran si comparo un producte literari potent amb dues sèries de televisió. Ho faig amb la millor intenció en uns temps en què les grans històries són a les pantalles petites amb una durada d’entre tres quarts i una hora per sessió. La veritat sobre el cas Harry Quebert demana a crits una adaptació televisiva de qualitat. Però abans llegiu aquesta trama. Busqueu una bona ombra. Quedareu clavats a la gandula. Qui va matar la Nola Kellergan? Patiu, patiu. (Publicat el 7 de juliol del 2013 a Presència)