Escrits amb els dits

Cada cop que els mitjans de comunicació hem d’informar d’una catàstrofe ens trobem davant del mateix dilema ètic: la selecció informativa de les imatges de la tragèdia. Mireu que fa anys que ens hi dediquem i encara no hi ha cap fórmula que resolgui la tensió permanent entre el pudor, la morbositat i el respecte a la intimitat de les víctimes. D’entrada, constatem una vegada i una altra com la cruesa de les imatges està relacionada amb la distància on s’han produït els fets. Un cadàver mutilat té més o menys tendència a ser reproduït depenent si el desastre ha estat a l’Iraq o a Galícia. El criteri informatiu, en aquests casos, queda rellevat per uns suposats principis d’ètica que, em temo, mesuren la sensibilitat depenent de la llunyania. Alhora, en les distàncies curtes no tinc clar que no amaguem, disfressat de principi, un complex prejudici sobre l’exposició de la mort. Una visió que ha evolucionat amb els anys. Si visiteu les hemeroteques topareu amb portades esfereïdores de diaris dels anys 70 on es mostren, per exemple, cossos carbonitzats en incendis forestals catalans. Avui dia no les gosaria imprimir ni la ment més truculenta. Som més impressionables, o som més assenyats i respectuosos? Quan la tragèdia se’ns abraona inclement, com a lectors exigim ser informats amb detall, i com a periodistes volem arribar al fons. Però tant els uns com els altres temem exposar la mirada a imatges que expliquen més que totes les paraules. Necessitem el circumloqui visual i l’embolcall verbal per pair la desgràcia. Sensibilitat i informació es conjuminen de forma incoherent, contradictòria, discutible. Humana. (Publicat a El Punt Avui el 26 de juliol de 2013)