Escrits amb els dits

Per poder accedir a un tractament de reproducció assistida a la sanitat pública cal ser estèril. Això és el que preveurà a partir d’ara la cartera de serveis estatal i això és el que ja inclou la normativa catalana des del 2011. La decisió estatal, coneguda fa uns dies, ha generat certa polèmica perquè hi ha qui considera que aquest requisit d’esterilitat margina les dones solteres fèrtils que vulguin procrear i també les parelles lesbianes que es trobin en la mateixa circumstància. En cap dels dos casos no tenen manera natural de gestar sense la concurrència d’un mascle.
La qüestió no és pas un tema menor, perquè s’hi barregen qüestions econòmiques, que obliguen a filar molt prim amb els números; criteris mèdics i valoracions psicològiques, humanitàries i de gènere, que posen en conflicte el desig de procrear, les limitacions sexuals d’algunes eleccions afectives, i la priorització dels recursos públics.
Després de donar-hi voltes no tan sols no he aconseguit resoldre el problema sinó que n’he trobat un de nou. Quan les lesbianes o les dones solteres es queixen de discriminació, han pensat en els gais i en els homes solters? Per què elles han de tenir dret a la reproducció assistida pública i ells no, encara que en el pressupost calgui afegir un ventre de lloguer, actualment no només fora de catàleg sinó també fora de la llei? I els transsexuals, sols o en parella, que no són d’aquest món? És complicat, tot plegat. Segurament el requisit d’esterilitat (això sí, sense discriminació entre parelles hetero, singles i homosexuals) sigui el més restrictiu de tots. Però, èticament parlant, probablement és el més coherent. (Publicat a El Punt Avui el 29 de juliol de 2013)