Escrits amb els dits

Fa un mes llarg em vaig inscriure a la Via Catalana. Tram 764. Segons la convocatòria, era una cadena per la independència. Amb aquest objectiu l’ANC ja ha aplegat 340.000 persones. Ara, des de diversos fronts s’està revisant la cosa per afegir-hi no se sap ben bé què i satisfer no se sap ben bé qui.
No s’hi val. Les regles no es poden canviar a mitja partida. L’any passat, en circumstàncies similars prèvies a la manifestació de la Diada, la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, afirmava, contundent: “Tothom que vingui a la manifestació el comptarem com a independentista.” Va ser un èxit sense precedents, amb un lema inequívoc. Un any després, el vicepresident de l’ANC, Jaume Marfany, va respondre dilluns passat al mateix tipus d’intoxicacions exactament amb la mateixa frase, mot per mot. A Marfany li han tocat el crostó. Es veu que cal eixamplar la base, ser inclusius, convèncer més gent. Molt bé, només faltaria. Com més siguem, més decidirem. Però abans de donar-me la mà en una cadena humana amb dues persones que probablement no coneixeré de res m’agradaria saber què coi hi anem a fer. No fos cas que l’endemà sentís a dir que m’he encadenat pel pacte fiscal o per l’addicional tercera. La dispersió dels objectius no queda clar que ajudi a portar més gent, i si en porta por ser pitjor perquè el dia 12 començarem a discutir sobre què hi reivindicàvem exactament. Per tant, estaria bé aclarir amb temps si els participants en la Via serem comptats o no com a independentistes, per rumiar si he de cedir amablement el lloc a algun entusiasta pel dret a decidir marejar la perdiu. (Article publicat a El Punt Avui el 22 d’agost de 2013)