Escrits amb els dits

El gran èxit de la Via Catalana cal compartir-lo, per ser justos i equànimes, amb tota la ciutadania de Catalunya que no va participar-hi perquè no hi estava d’acord. No es tracta pas de rebaixar el mèrit de tots els que hi vam ser, perquè aquests figurarem a la foto històrica i som els que hem fet possible que el món ens conegui tal com som, civilitzats i decidits, i tal com volem ser, habitants d’un nou estat del món. Tanmateix, és indiscutible que en la memorable reivindicació tranquil·la d’una Diada memorable, hi va tenir una participació destacada, per omissió, la població que va veure desfilar la cadena amb tota la naturalitat discrepant, sense necessitat d’amagar el cap sota l’ala d’un barret panamà, ni de buscar l’enfrontament o la provocació. Pot semblar que això és convertir en excepcional un fet normal, però la normalitat, en una situació d’excepcionalitat política com la que viu Catalunya, és un bé preuat. No hi ha cap majoria silenciosa com sosté la vicepresidenta espanyola. Perquè no és majoria (si m’ho vol rebatre, senyora, ens veiem a les urnes) i perquè preferiria no dir-ne silenciosa sinó respectuosa. Uns catalans que saben que tard o d’hora hauran de votar i que continuaran vivint, i convivint, en la Catalunya que en resulti. Gràcies, per tant, als catalans que estan contra la cadena però no busquen brega. Gràcies per no haver caigut en la temptació de fer o secundar contramobilitzacions d’alt risc, tot i les pressions mediàtiques dels que atien l’odi des de fora. Aquest seny comú no sé si farà Catalunya més lliure, però la fa més sòlida. Enhorabona i que duri, que vénen temps moguts. (Publicat a El Punt Avui el 13 de setembre de 2013)