Escrits amb els dits

La síndrome de FOMO, sigles que deriven de l’anglès Fear of Missing Out (por de perdre’s alguna cosa, novetat, etc.) és una patologia que afecta cada cop més els ciutadans habituals de les xarxes socials. Aquells que, quan parleu amb ells, es mostren neguitosos i us van deixant amb la paraula a la boca per atendre l’actualitat del seu dispositiu mòbil, consultant Twitter, Facebook, Instagram o altres comunitats virtuals. Com a usuari, no nego que estic exposat a aquesta addicció, tot i que observo que un dels sectors més afectats per aquesta patologia, a banda dels mateixos periodistes, són els polítics. Durant el debat de l’estat de la nació al Parlament (autonomistes estrictes, llegiu debat de política general) vam comprovar, un cop més, com ses senyories comenten la jugada a les xarxes socials en temps real. No és cap novetat veure com, mentre un orador està perorant a la tribuna, diputats i diputades manifesten les seves opinions no pas a l’hemicicle, sinó teclejant pels canals esmentats. No criticaré pas la utilització de noves vies per a la difusió de la política. Però em pregunto si tot allò que es piula a les xarxes socials durant una sessió parlamentària no hauria d’incorporar-se a les transcripcions del diari de sessions. Sona estrany, però mentre no es faci així una gran part del debat parlamentari, sovint tan interessant o més que el que es diu a l’estrada, quedarà fora dels annals. Una altra cosa seria prohibir l’entrada d’aparells amb connexió a internet al ple o deixar-los sense cobertura, però semblaria més un parvulari que un Parlament. I seria molt més lleig que prohibir, per exemple, una consulta. (Publicat a El Punt Avui el 30 de setembre de 2013)