Escrits amb els dits

Els paisatges urbans tenen una mutabilitat imperceptible però constant. Només cal parar una mica d’atenció mentre es camina pel carrer, anant i tornant de la feina, o realitzant aquell exercici tan saludable per a la ment que es diu badar, i comprovar com, amb el pas del temps, a les ciutats es van produint petites mudances epidèrmiques que, això no obstant, no afecten pas només la percepció visual, sinó que ens donen pistes del desenvolupament del col·lectiu humà que hi viu i hi transita. Fins fa quatre o cinc anys hi havia una saturació de baixos comercials amb rètols pretensiosos d’entitats bancàries, caixes grans, caixes petites, caixes amb ínfules, bancs aparentment solvents i bancassos poderosos que semblaven el corn de l’abundància en forma d’oficina sucursal. De sobte, catacrac. En pocs mesos es va produir una fulgurant substitució dels taulells de concessió d’hipoteques a dojo per locals buits amb rètols indicant la disponibilitat per a lloguer o venda. Paral·lelament a la caiguda de l’imperi financer van començar a emergir uns modestos establiments que, amb lletres de colors llampants a les façanes, anunciaven la disposició a comprar or. Alguns d’aquests voltors a la recerca de les joies de la besàvia s’han anat instal·lant, curiosament, en locals abandonats per entitats d’estalvi vingudes a menys, o vingudes a res.
Han passat un parell d’anys més i ara surten com bolets uns negocis que, en règim de franquícia, comercialitzen cigarretes electròniques. Alguns models, més que en cigarretes fan pensar en un bolígraf o un termòmetre de mercuri dels d’abans.
Els e-cigars serveixen per matar les ganes de fumar tot aspirant vapor d’aigua. O sigui, fumant d’una altra manera, perquè de fum, que és el mot que conforma l’arrel del verb fumar, n’emeten. Els pneumòlegs, i molt especialment els fabricants de tabac, ja han alertat dels riscos de pipar aquestes andròmines perquè encara no hi ha proves mèdiques fiables. La veritat és que cada dia que passa se’n veuen més. No sé si servirà perquè la gent deixi de fumar tabac, o perquè la gent que no fumava s’hi aficioni, ja se sap que l’esnobisme és un vici addictiu a totes les novetats. Prop de casa ha obert un d’aquests estancs postmoderns. És just on fa un parell d’anys va tancar l’oficina d’una caixa. Símptoma d’alguna cosa, o simple casualitat? (Públicat a Presència el 13 d’octubre de 2013)