Escrits amb els dits

Després de la sessió de control d’ahir al Congrés, l’independentisme català ja no pot dir que no hi ha ningú a la banda espanyola que no admeti que el procés que ha iniciat Catalunya no és cap estirabot, ni una operació de peix al cove ni un sobreescalfament nacionalista que amb el temps ja es refredarà. La llàstima és que l’espanyol més clarivident de la política madrilenya sigui Josep Antoni Duran i Lleida.
Aquest fet no hauria de ser necessàriament negatiu, ans al contrari, sinó un avantatge, pel fet que un espanyol de nacionalitat catalana seria ideal per fer una bona tasca mitjancera des del coneixement de les dues realitats. No hauria de ser negatiu, però ho és perquè aquest tipus de ciutadà d’adscripció nacional no espanyola no cap en la mentalitat hispànica actual. Ni actual, ni pretèrita: ara estem veient, amb el fel acumulat que ens perboquen dia sí i dia també, que han passat anys dissimulant el menyspreu que senten per nosaltres.
La disputa dialèctica d’ahir entre Duran i Rajoy pot semblar anecdòtica, però marca un moment històric que haurà de figurar en la història de Catalunya, i d’Espanya, com el punt d’inflexió cap a la via de no-retorn. Ahir a Madrid es va escenificar la frustració del pactisme polític català. El líder d’Unió va avisar amb una sinceritat alarmada i alarmista de la inevitabilitat d’una declaració unilateral d’independència i, és cert, es va situar a la banda (no pas en el bàndol) dels que no consideren que sigui l’opció més desitjable. Però no li restem la seva part de mèrit, al senyor Duran. Pocs que hi estiguin tan a prop han parlat tan clar a Rajoy. (Publicat a El Punt Avui el 17 d’octubre de 2013)