Escrits amb els dits

Té tota la raó el senyor Narcís Serra quan, amb aquell posat perplex i atribolat de qui no entén què fa una persona com ell en un lloc tan vulgar com un jutjat, assegura que els emoluments seus i dels altres manaires a Catalunya Caixa no només complien la legalitat vigent, sinó que s’ajustaven a la franja mitjana salarial del mercat del ram, per evitar, agafeu-vos fort, que els bons directius no fugissin a la competència atrets per pastanagues encara més formoses.
Aquest és el problema.
El problema és que el senyor Narcís Serra, i el senyor Todó, tècnicament, tenen raó. Tenen la raó cínica derivada d’un sistema financer que no només ha dinamitat el model de caixes català, sinó que ha volatilitzat la confiança dels impositors i clients en unes entitats que, en teoria, tenien com a objectiu fundacional obtenir uns beneficis adequats per poder complir l’obra social estatutàriament encomanada. Ja sabem com va anar tot plegat, o sigui no cal que entrem en detalls.
És, per tant, la raó que té Narcís Serra la que ha esclatat a la cara d’una ciutadania que, per cert, quan les vaques campaven amb sobrepès tampoc feia gaires escarafalls ni retrets, immersa en la cultura del parar la mà a veure què cau i ximple l’últim. I el ximple no només no ha estat Narcís Serra, sinó que ara té raó. Una raó basada en lleis que poc tenen a veure amb el seny, l’ètica, la prudència, el sentit comú, el capitalisme sostenible o la justícia social. Tots els pobles tenen els delinqüents que es mereixen, però no pas sempre els delinqüents són els que ho mereixerien ser si la vara de mesurar fos la decència i no la impunitat moral. (Publicat a El Punt Avui el 24 d’octubre de 2013)