Escrits amb els dits

Hi ha dos temes sobre els quals un opinador prudent no hauria d’escriure mai: mascotes i religió. No busqueu cap analogia entre un i altre excepte en el fet que són àmbits d’epidermis finíssimes i voravius d’una extrema sensibilitat. Per tant, l’anunci sobre l’accés de gossos al metro de Barcelona garanteix polèmica per dies.
Al marge de si els quissos ens fan més o menys gràcia, és evident que les instal·lacions del transport subterrani tenen unes característiques que les fan especialment difícils de gestionar en aspectes com ara la ventilació, la mobilitat i la neteja. Voltant una mica pel món, podem constatar que hi ha xarxes de suburbà molt més descurades que les de la capital de Catalunya. Això no obstant, les incomoditats higièniques, les estretors físiques i les limitacions ambientals són prou evidents per imaginar que si a tot plegat hi afegim els ciutadans canins el problema només pot tenir tendència a créixer. Per posar un exemple, n’hi ha prou que sota terra es mantingui la proporció d’orins i defecacions que trobem en superfície perquè l’efecte sigui devastador sobre narius d’usuaris i pressupostos de neteja. Una altra qüestió no menys important és la de la igualtat. No pas de gènere sinó d’espècie. Qui dóna drets d’entrada a gossos entenc que vol dir a mascotes en general. Ja m’imagino andanes i escales mecàniques curulles de barcelonins traient a passejar gats, iguanes, canaris, porcs vietnamites, peixos de colors, cucs de seda i un llarg etcètera de bestioles de companyia. Una arca de Noè amb rodes digna d’admirar, en la qual, com sempre, els més animals seran alguns dels amos. (Article publicat a El Punt Avui el 31 d’octubre de 2013)