Escrits amb els dits

Quan una pregunta com ara “quina opinió té el govern sobre…” no obté com a resposta un missatge únic és que alguna cosa no acaba de rutllar. En tot grup humà hi ha opinions diverses. L’executiu d’un país no és, però, cap fòrum de debat entre iguals, sinó un espai de presa de decisions amb distribució competencial determinada i jerarquia encapçalada pel president. És normal que el responsable de les infraestructures opini sobre carreteres, el de cultura sobre teatre, el de governació sobre funcionaris, per posar tres exemples agafats a l’atzar. En les línies polítiques mestres, en canvi, la dispersió de declaracions confon una mica l’opinió pública. Un equip dirigent sol funcionar mentre hi ha una certa moral de victòria compartida i, sobretot, mentre els membres del gabinet són capaços de contenir la temptació de marcar perfil propi. Ai, el concepte perfil propi. Ja se sap que els periodistes som molt emprenyadors i que un micròfon fa salivar. I que en els aparells polítics en caiguda lliure, siguin governs o bé partits, la polifonia és inexorable perquè tothom s’aferra al clau roent de la seva pròpia notorietat per sobreviure a l’ensulsiada. En aquest sentit, per exemple, l’olla de grills en què s’ha convertit el PSC té una explicació. En canvi, el govern actual és el que ens ha de conduir a l’estat propi. Se suposa, doncs, que cal un discurs clar i uniforme. El president Mas ja ha tocat el crostó als consellers sobre el tema de la consulta. A veure si se’n surt. Si fins i tot a Esquerra, històricament el partit amb més bocamolls per metre quadrat de la política catalana, han aconseguit disciplinar-se, és que no deu ser tan difícil. (Article publicat a El Punt Avui el 8 de novembre de 2013)