Escrits amb els dits

Des de fa ja unes quantes dècades , en aquesta societat consumista, la possessió de targetes exclusives és un signe de capacitat econòmica inconfusible i preuat. Tot i que les entitats financeres, especialment en l’enyorada època de vaques grasses, ens les han vingut endossant durant molts anys per més pelacanyes que fóssim amb l’objectiu no confessat de poder-nos anar cobrant les despeses de gestió, val a dir que no és a l’abast de totes les butxaques poder manejar amb fluïdesa i solvència una Visa Platinum, una Master Card Worild Elite o una American Express Bussines Gold, per posar alguns exemples. La moda del targeter de luxe molta gent la complementa amb plàstics d’exclusius centres de fitness (allò que abans en dèiem gimnàs) o botigues de categoria que fidelitzen els seus clients amb atractius descomptes per la compra de coses que no ens fan cap falta, i no em refereixo pas a la targeta de fidelització del súper, no, vull dir exclusivitat i distinció.
Això no és tot. Des d’ahir, els que teniu la sort d’anar forts d’armilla podeu omplir un lloc més a la vostra envejable cartera, especialment si sou de Barcelona i encontorns. Podreu guardar-hi la T-10, la T30/50 i, els més esnobs, col·leccionar-hi bitllets senzills. Personalment, com a usuari freqüent del transport públic, em moro de ganes per baixar avui al metro i comprovar com un amable funcionari amb uniforme i gorra de plat m’obrirà la porta del vagó. O, si pujo a l’autobús, friso per sentir-me afalagat per aquella simpàtica hostessa que probablement desenrotllarà l’estora vermella al meu pas i em servirà una copa de cava de benvinguda al costat de la màquina de marcar. És el mínim que poden fer per estar a l’altura de la clatellada que arrenca avui. Quin abús, metro i bus. (Publicat a El Punt Avui el 2 de gener de 2014)