Escrits amb els dits

Centre Català; Lliga de Catalunya; Unió Catalanista (UC); Lliga Regionalista; Federació Democràtica Nacionalista; Estat Català; Acció Catalana Republicana (ACR); Partit Nacionalista Català (PNC); Partit Català Proletari (PCP); Dreta de Catalunya (DC); Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC); Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM); Unió Socialista de Catalunya (USC); Esquerra Comunista (EC); Bloc Obrer Camperol (BOC); Front Nacional de Catalunya (FNC); Moviment Socialista de Catalunya (MSC); Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN); Moviment Comunista de Catalunya (MCC); Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE); Convergència Socialista de Catalunya (CSC); Centristes de Catalunya; Reagrupament Socialista i Democràtic… la llista és llarguíssima. Partits que han nascut i desaparegut, diluït, associat o fusionat a Catalunya en els darrers 150 anys. Projectes que s’han dotat de l’eina col·lectiva per defensar un programa polític. Tots fruit del temps i del seu contacte amb la realitat social i electoral. Molts han estat flor d’un dia; altres, peces fonamentals en moments clau. N’hi ha que s’han dissolt com un terròs de sucre; altres han anat declinant. Pocs sobreviuen al pas del temps.
Avui qui no té clar el futur és el PSC. Fa de mal dir cap on va un dels grans partits catalans de l’últim quart del segle XX i principis del XXI. Tanmateix, excepte per a sentimentals i per als que en viuen, el futur del PSC no és un problema de Catalunya sinó un problema del PSC. Un partit (cap partit) no és un fi en ell mateix, sinó un mitjà. Si el PSC encara és útil, no desapareixerà; si se situa en l’obsolescència, en vindran altres. O alguns dels mateixos trobaran altres encaixos, o els crearan. Llei de vida. De vida política. (Article publicat a El Punt Avui el 20 de gener de 2014)