Escrits amb els dits

Cada vegada que escoltem un president espanyol parlar sobre Catalunya, molts tenim la sensació de viure en un Estat que ens tracta com a ciutadans que no tan sols no tenim dret a decidir, sinó que tot ens és decidit en nom d’una unitat que, en realitat, és una submissió dels uns als altres. “Hem compartit la mateixa història, les mateixes fortunes i les mateixes calamitats, mesclant les nostres sangs i encreuant les nostres famílies”, va etzibar dimarts Rajoy sense concretar, com recordava ahir en la seva crònica David Portabella, ni quines són les calamitats ni qui les infligia.
Deixant de banda el fort component racial i ètnic que denota una proclama del nacionalisme espanyol que apel·la a la sang i la família, caldria definir el concepte de calamitats compartides. Busquem-ne exemples. La supressió del règim constitucional català ara fa 300 anys va ser una calamitat compartida o imposada a una Catalunya derrotada? La persecució atroç de la llengua (que va arribar al paroxisme de prohibir per decret fins i tot les converses telefòniques privades en català), entraria en la categoria de calamitats compartides o va ser una calamitat només per als catalans i un atac dels persecutors de llengua imperial? L’assassinat d’un president democràtic va ser una calamitat compartida entre catalans i espanyols o bé una operació conjunta d’Espanya i la Gestapo? La retallada d’un estatut aprovat en referèndum (constitucional, per cert) va ser una calamitat compartida o un cop de mall judicial dels uns contra els altres? Podríem continuar amb una rastellera de calamitats que ens confirmarien que Rajoy no és que sigui un mal president, això va a gustos, sinó un personatge de memòria indecent i un falsari. Això sí que és una calamitat que compartim amb els espanyols, tot i que els catalans, esperem que la majoria, no la pensem compartir més enllà del 9-N, de grat o per la força de les urnes. (Publicat a El Punt Avui el 27 de febrer de 20149