Escrits amb els dits

La sensació que a Espanya tenen una percepció de la realitat catalana absolutament desdibuixada i falsa creix cada vegada que algun polític d’aquells verals obre la boca. L’últim ha estat el senyor conseller d’Economia d’Extremadura, Antonio Fernández, que s’ha tret del magí unes balances fiscals que no fan el pes a cap expert mínimament rigorós en el tema però que serveixen per anar afegint llenya al foc de l’anticatalanisme.

Sortir amb la cançó de l’enfadós de les balances fiscals el mes de febrer del 2014 és no entendre res del que està passant a Catalunya. La disputa sobre el finançament, que va començar sent el mínim comú denominador, juntament amb la llengua, de la reivindicació nacional, ha quedat superada per una realitat que mostra que el problema no és que els catalans estiguem mal finançats, sinó que som maltractats i menyspreats i atacats sense embuts per un Estat que ens vol matar a pessics, ara amb la llei d’unitat de mercat, ara a cops de Wert, ara amb la llei de reforma local, ara amb el pla hidrològic de l’Ebre, tot plegat amanit d’una rastellera d’insults, imprecacions i menyspreus que han fet que hagi arribat un moment en què la majoria de catalans (espero) no vulguem continuar ni un minut més en un lloc així, ni per tot l’or del món. Molt bé, senyor Fernández d’Extremadura, honorable conseller d’Economia d’aquella bonica regió espanyola, vagi embolicant la troca i, si no en té prou, faci un duet amb el seu homòleg de la comunitat de Madrid i s’embranquin tots plegats en la versió del si jo l’estiro fort per aquí, i tu l’estires fort per allà en format balança. Un debat antic que pertany a capítols superats d’aquesta història de divorci que acabarà amb un parell d’estats veïns. Ni a Extremadura ni a Madrid no han entès que la majoria de catalans (espero) no estem pas esperant el 9-N per veure si podem marxar, sinó per fer-ho. Mentalment ja fa mesos que som fora. (Publicat a El Punt Avui el 6 de març de 2014)