La tria dels bisbes espanyols
13 març 2014 per Carles Ribera
En el gènere de la polÃtica ficció resulta difÃcil superar el ministre Margallo després de la seva referència a 2014. Odissea (catalana) de l’espai, un episodi que passarà als annals de la diplomà cia universal. Tanmateix, posats a dir-la grossa, gosaria aventurar una hipòtesi aparentment surrealista sobre un cas igualment poc terrenal, com és el de la Conferencia Episcopal Espanyola. La cúria hispà nica ha jubilat el lÃder Rouco i l’ha substituït per l’arquebisbe Blázquez, que ja va ocupar el cà rrec durant l’interregne rouquià entre el 2004 i el 2008. Els analistes religiosos interpretaran molt millor que jo el canvi des del punt de vista confessional. Ara bé, polÃticament parlant, el relleu demostra una manca d’astúcia clamorosa de la jerarquia catòlica. Han perdut una oportunitat d’or per neutralitzar l’ala missaire del catalanisme nomenant president de la CEE el senyor bisbe de Solsona, Xavier Novell.
Us pot semblar una bertranada, però si ho mireu fredament veureu que escollir per al cà rrec el, per cert, hereu de Tarancón a la mitra solsonina hauria estat una carambola a diverses bandes. Primer, un rentat de cara com Déu mana a la gerontocrà cia eclesià stica. Segon, fidelitat a les essències de la lÃnia dura en l’aspecte ideològic, perquè al costat de l’ultraortodox Novell el cardenal Rouco es podria qualificar gairebé de kumbaià . En tercer lloc, el més greu per la part que ens toca, situar com a cap de l’Església espanyola un català refractari al sobiranisme hauria entaforat una sordina com una catedral a la veu eclesial catalanista.
No cal patir. Aquella finezza pròpia de la cúria, aquella diplomà cia vaticana, aquella habilitat de ser letal des de la subtilesa, aquell mefistofelisme capellanesc tan propi són exògens a una tropa de sotanes que, consagrades a la santa croada nacional, no estan de gaires hòsties, si no és per repartir-les sense manies contra els catalans. (Publicat a El Punt Avui el 13 de març de 2014)