Escrits amb els dits

Si res fa el Barça diferent de la resta de clubs del món és que mentre a tot arreu, en línies generals, és l’afició que anima els jugadors, a can Barça són els jugadors que estan obligats a mantenir animada una afició que només sap ser la millor del món quan el vent bufa de cara.
La decadència de l’equip, concretada amb l’eliminació de la Champions i a Granada, ha començat a desbocar les pulsions caïnites i autodestructives del barcelonisme, que fins ara es mantenien en un estat d’ebullició contingut perquè els resultats obligaven els malcontents vocacionals a guardar aquell silenci angoixant amb remor de fons tan típic del barcelonisme.
Ja està. S’ha consumat la desfeta i els centenars de milers d’entrenadors en potència del Barça que circulen per la graderia, els bars i les xarxes socials han desfermat la fúria. Quina poca consideració pel millor equip de la història. Quin poc respecte per uns nois que en menys d’una dècada ens han fet passar de la inseguretat patològica a la consolidació de l’autoestima.
La junta ens pot caure més o menys simpàtica; l’entrenador, el podem trobar més o menys encertat. Però diu molt poc de la categoria d’una afició blasmar un equip que s’ha cansat de guanyar. Per cansar-se de guanyar s’ha d’haver guanyat molt. Però no es pot guanyar sempre. Un dia s’acaba. I un equip de persones que ens ho han donat tot no es pot canviar com si fossin peces d’un engranatge. Els herois han entrat en declivi i cal respectar que la flama es consumeixi, i si cal esperar per tornar a guanyar títols, n’hi ha que tindrem paciència perquè la millor actitud per aprendre a gaudir de les victòries és saber quan toca perdre. Potser sóc poc competitiu. Ser seguidor d’uns colors és molt més que un neguit per guanyar. A més, la part positiva a curt termini és que caure en la final de la copa contra el Madrid no seria cap desgràcia. Sant Pep també ho va fer. (Publicat a El Punt Avui el 14 d’abril de 2014)