Escrits amb els dits

En el mercat editorial els llibres d’autoajuda són considerats una font d’ingressos prou lucrativa. Entre altres coses, generen uns calerons que permeten als editors arriscar-se publicant obres mestres d’alguns autors que amb cara de restret, nas arrufat i posat de llaga a l’estómac consideren que els manuals de psicologia barata són literatura escombraria, subproductes indignes de figurar sobre paper, aliments per a lectors passavolants, una vergonya impresa que diu molt poc de la categoria intel·lectual del populatxo que s’intoxica amb assaig superficial en comptes de llegir-los a ells.

En els últims dos anys a Catalunya ha proliferat una subcategoria del llibre d’autoajuda. És el llibre d’autoajuda nacional, una variant col·lectiva que acompanya, excita i alimenta el món sobiranista. Si feu un cop d’ull trobareu una bona colla de títols, sovint escrits per periodistes de prestigi o per altres que busquen la notorietat afegint un llibre al seu currículum, amb la qual cosa l’autoajuda ho és tant per al lector com per a l’autor. N’hi ha que volen convèncer indecisos, n’hi ha que reporten per enèsima vegada les malvestats de l’Estat espanyol contra Catalunya; n’hi ha que són un exercici d’onanisme polític; n’hi ha de documentats; n’hi ha de prescindibles, n’hi ha d’il·legibles i n’hi ha de brillants. En fi, com en qualsevol altre gènere. És la moda que toca. No sé si se’n vendran gaires. Tampoc gosaria aventurar si els que siguin venuts seran llegits o passaran a engrossir la llarga llista de regals de Sant Jordi per a gent que no llegeix. Tant li fa. En la història del negoci editorial sempre hi ha hagut fenòmens que no han incidit necessàriament en l’increment de l’índex de lectura. Mirem-ho positivament i pensem que és molt millor que sigui moda el moment excitant que viu el país que no pas cinquanta ombres sexualment assedegades escrites a l’altra punta de món. (Publicat a El Punt Avui el 21 d’abril de 2014)