Escrits amb els dits

La qualitat democràtica general ha arribat a uns nivells de candidesa tan considerables que molts ciutadans de bona fe que valoren l’honestedat en la política consideren que la renúncia de Jordi Cañas a l’acta de diputat és una actitud que no només l’honora a ell, sinó que hauria de fer caure la cara de vergonya als altres parlamentaris imputats que han decidit conservar l’escó fins que hi hagi un veredicte judicial ferm. D’entrada, el senyor Cañas acaba de constatar que la democràcia puritana sempre acaba sent víctima de la seva pròpia intransigència i, si no, que ho preguntin a Robespierre l’incorruptible, que va culminar la seva carrera de rectitud tastant la seva pròpia medicina, que tenia forma de fulla d’afaitar gegant.
La immunitat parlamentària és una de les garanties de funcionament de la democràcia representativa, la que impedeix, o atenua, perquè ja veiem que costa, la judicialització crònica de la política. Evita, o dissuadeix, la temptació d’orquestrar muntatges judicials per treure’s de sobre polítics incòmodes amb relativa facilitat, i no només actua en defensa del càrrec electe, sinó de l’elector. Perquè si un polític deixa l’escó convençut de la seva innocència, quan sigui declarat innocent no li serà possible ser restituït com a parlamentari i, per tant, no podrà representar legítimament els que van votar la llista en què figurava. Un doble greuge.
És indiscutible, i comprensible, que la xacra de la corrupció està posant fi a la paciència general, i que imposa una tendència, atiada pel populisme, a considerar la política un niu de xoriços i un cau de lladres. Anem amb compte amb el tir al polític perquè el remei pot resultar pitjor que la malaltia. No sé si és preferible tenir algun corrupte assegut al Parlament més temps del compte, fins que sigui condemnat als tribunals, que no pas veure, i no em refereixo a Cañas, expulsar innocents víctimes de campanyes d’intoxicació. (Publicat a El Punt Avui el 28 d’abril de 2014)