Líders sense mítica
7 agost 2014 per Carles Ribera
De totes les observacions, comentaris, declaracions i anàlisis que s’han fet fins ara sobre el cas Pujol, en destacaria la del conseller Santi Vila. “La primera lliçó que n’hauríem d’extreure és que no hauríem d’idealitzar mai cap tipus de lideratge.” Comparada amb la reacció visceral, sobreactuada o de curta volada d’alguns altres companys de files, el laconisme i alhora la severitat de l’observació del figuerenc són dignes de menció. Un exercici de visió estrictament política per deixar enrere un llegat que no es pot ignorar, un mal que no es pot obviar, però que des de la proximitat ideològica cal analitzar mirant més enllà. M’imagino que no és senzill marcar la distància de seguretat respecte dels fets reprovables d’un referent com Pujol. Com deia Chesterton, “pots canviar el lloc on et dirigeixes, però no pas el lloc d’on procedeixes”. Una certesa que des de CDC cal tenir molt en compte, passat l’estupor i les rèpliques que ben segur que aniran arribant, per encarar un futur en què caldrà viatjar amb el pes d’una herència en la qual no serà fàcil separar el gra de la palla. Preocupar-se excessivament per netejar la imatge retrospectiva pot distreure inútilment de l’estratègia de futur. El filòsof francès Alain Finkielkraut, en una anàlisi de l’obra de Philip Roth La marca de l’home, justament una novel·la en la qual el protagonista porta una vida basada en una gran ocultació, afirma contundent: “El pare no cal matar-lo; d’això ja se n’encarrega la vida. Hi ha una infinitat de forces capaces d’eliminar-lo.” Matar el pare, per tant, és una feina improductiva i més quan, en aquest cas, s’ha immolat, encara que sigui empès per l’empenteta de l’Estat espanyol. (Publicat a El Punt Avui el 7 d’agost de 2014)
